dimarts, 24 de novembre del 2015

Girona, cuina a cuina,


40 anys a la cuina, 
Retrospectiva

Any 2000

A l’any 2000 publico el meu segon llibre “Girona, cuina a cuina”, a on faig una descripció exhaustiva  de la cuina gironina, comarca a comarca, a traves dels alguns dels cuiners  i cuineres mes notables de la província; els seus restaurants, la seva manera de fer i les diferents maneres de entendrà la cuina a mes de la seva trajectòria personal,  i de la historia de la cuina gironina en general. L’idea era que la suma de tots ells, dones el que seria el cuiner arquetípic gironí. Vint i dos cuiners i cuineres de totes les comarques gironines van ser els triats  per fer aquesta representació. Cuiners tradicionals o avantguardistes,  de costa i de muntanya, de poble i de ciutat. Alguns d’ells avui dia ja s’han retirat, altres han canviat de restaurant; entre ells, he de dir, que actualment es reparteixen diverses estrelles Michelin, com Joan Roca, que en aquell moment tenia tan sols la primera, Fina Puigdevall, que encara no entenia cap, el mateix que  els germans Jordi i Isabel Juncà de Cal Enric o Francesc Rovira de La Fonda Cesc.


El llibre recull un menú de cada un d’aquets professionals; Seixanta sis receptes que vaig fotografiar jo mateix a mes de moltes fotos del paisatge gironí fins a vora de tres-centes fotos que fan d’aquest un llibre ben il·lustrat i bonic. El van editar els amics de Edicions L’Isard, editors d’obres tant importants com l’ “Enciclopèdia de la Cuina Catalana” de Jaume Fabrega – obra cabdal de la gastronomia del nostre país – i va obtenir el prestigiós guardo de millor llibre de cuina escrit en català  a  l’any 2000 al  Gourmand World Cookbook Awards.  Lamentablement l’editorial va tancar uns anys després i el llibre va quedar descatalogat. De totes formes, si algú el vol, es pot trobar en facilitat a traves de les diferents webs del tipus Iberlibro  o  Casa del libro

dilluns, 16 de novembre del 2015

Les masmorres del castell de Peratallada



40 anys a la cuina, 
Retrospectiva
Castell de Peratallada, 1999

Remenant el meu extens arxiu fotogràfic a la recerca d’aquells moments importants, significatius o curiosos nomes en aquets 40 anys d'ofici, de tan en tant trobo alguna imatge que en crida l’atenció sobre tot per les persones que i surten. Algunes d’elles no les he vist mai mes, d’altres si, de tant en tant, i també, com es natural, i apareixent moltes persones que formen part de la meva quotidianitat. En el cas d’aquesta fotografia que us mostro aquí, feta a les masmorres del Castell de Peratallada reconvertides en celler,   la seva importància no resideix  en el fet que mostra,  si no en la presencia d’un amic que encara u es avui dia. Es tracta del periodista Jordi Perich, que micròfon en ma,  recollia les meves paraules per la radio.  

L’amistat amb en Jordi es perdurable i valuosa en el temps; ha estat habitualment en tots aquells esdeveniments que desenvolupat relacionats amb la professió, i també en l’àmbit personal. De quatre anys aquí, col·laboro entusiastament en la revista Gidona,  que dirigeix conjuntament amb altre Jordi, Aparicio,  i que s’ha convertit en líder a les comarques gironines. Tots dos Jordis son bons gourmands i porten a les planes de la seva revista tota l’actualitat gastronòmica de Girona. Es un veritable plaer treballar amb ells.


Per cert, amb en Jordi Perich ens uneix un altre passió de la que ja us he parlat : les Harleys Dadvison. Ell te una que es una preciositat. Jo no en tinc cap en l’actualitat. Es un tema pendent.

diumenge, 8 de novembre del 2015

Rapet amb crema de coliflor i rossinyols



Ingredients per 4 persones

4 rapets de uns 750g
1 coliflor mitjana ben blanca
250g rossinyols
2 patates mitjanes
1 ceba
1 porro
25 g mantega
Oli d’oliva
Sal i pebre

Elaboració

Feu que el peixater us netegi els rapets i us tregui els  vuit lloms.  Amb els caps i les espines centrals, juntament amb la ceba i el porro, elaboreu un brou. Coleu-lo.  Netegeu curosament els rossinyols.  Netegeu la coliflor fent-la bocins i poseu-la a bullir amb el brou de rap i  les patates pelades i tallades a trossos. Quant la verdura sigui ben cuita, poseu-la en un colador fins que perdi tot el suc – que podeu recuperar per elaborar una excel·lent sopa de peix - . Tritureu-la en una batedora juntament amb la mantega  fins a aconseguir una crema fina; poseu-la a punt de sal i reserveu-la.

Salpebreu els lloms de rapet i rostiu-los  en una paella gruixuda amb oli d’oliva. Han de quedar dauradets pro al punt de cocció per evitar que quedin eixuts. Retireu-los de la paella i manteniu-los en calent. En els sucs resultants, salteu els rossinyols; poseu-los a punt de sal i pebre.  


Serviu posant un cullerot de crema de coliflor al centre del plat, i a sobre els lloms de rapet rostits i els rossinyols saltats. Podeu decorar el plat amb unes herbes fresques trinxades, com julivert, porradell o cerfull, o també uns crostonets de pa fregits.  

dimecres, 28 d’octubre del 2015

Salsero Mayor del Reino


40 anys a la cuina, 
Retrospectiva
Madrid,
Hotel Palas

29 de setembre de 1987

Un punt de inflexió en la meva trajectòria professional. El 29 de setembre de l’any 1987, amb 25 anys, vaig guanyar la Salsera de Oro en el “Primer Concurso Nacional de Salsas” patrocinat per l’empresa Knorr. L’esdeveniment es va celebrar a l’ Hotel Palas de Madrid, i el jurat estava compost per insignes personalitats del mon de la gastronomia : José Maria Alfaro, president de l’Academia Espanyola de Gastronomia, Nines Arenillas, la cèlebre a les hores , Elena Santonja, el televisiu Ramón Sánchez Ocaña, el mestre Juan Mari Arzak, Eugeni Domingo, Francisco Lopez i el chef del Palas, Paco Rubio que va esdevenir amic des de llavors.


Van seleccionar deu receptes entre les presentades per mes de 500 cuiners del estat. D’entre les deu, dues eren meves, per sorpresa del jurat que esperaven deu cuiners i van ser nou; jo vaig tenir que defensar dues, la guanyadora, una salsa de garotes , i una de curri amb nous, que va quedar en cinquena posició. Realment va ser un dia molt màgic i ple d’emoció. Vaig tornar a casa amb renovada il·lusió i moltes expectatives, amb una bonica Salsera d’Or i 500.000 pts de l’època, que no era poc, pro sobre tot, amb la sensació i el convenciment, que tal vegada, allò de ser cuiner se’n donava prou be, i que el mon de la cuina, podia portar-me a fer coses apassionants.



Aquella nit, per celebra-lo, ens van portar a tots a sopar al Cabo Mayor, de Pedro Larumbe, i després a un tablao flamenco de luxe que es deia Faralaes, que per cert, es l’únic que he visitat a ma vida. Per cert, el  nomenament de “Salsero Mayor del Reino”, no vaig saber mai d’on va sortir. En cap punt del concurs, es va parlar, ho vaig descobrir a la repercussió en premsa, dies després; imagino que devia ser idea d’algun periodista de la capital – allà els agraden aquest tipus de coses -  i seguidament va ser copiat per altres col·legues d’arreu. 




diumenge, 6 de setembre del 2015

Cuinant amb Jacques Maximin

Amb Jacques Maxinin i Pierre Hermé 


40 anys a la cuina 
Retrospectiva 
Gran Casino de Barcelona
Sant Pere de Ribes 
Març de 1991

Soc un cuiner afortunat. A mes d’haver tingut la sort de viure el meu ofici en un dels seus grans moments històrics, aquell que be derivat de l’alta cuina francesa, liderada per Escoffier, que va ser el gran arquitecte  del canvi, i finalitza amb l’arribada, també a França, de la nova cuina, he coincidit també en el temps del naixement d’una nova era culinària, liderada a mes, per un català: Ferran Adrià.  Això ha fet que el desenvolupament de la meva carrera culinària, com la de tots aquells de la meva quinta, nascuts a finals dels cinquanta i principis dels seixanta, hagi estat movedissa, variable. Vam partir de la cuina clàssica, aquella que deien “internacional”, vam arribar a la nova cuina, aquella alleugerada, mes subtil i dietètica, i finalment, vam aplicar l’aprés en tot aquest viatge en retornar a la cuina tradicional del nostre país, per enaltir-la, i fer-la fonament de la nostre cuina, ja fos d’una forma mes o menys tradicional, acadèmica, o transformada en cuina d’autor i últimament, molecular.

I soc doblement afortunat per que he tingut la gran sort de conèixer personalment, a molts d’aquells que han posat nom i cognoms a aquest transit. He tingut el privilegi de cuinar amb gent com Ferran Adrià o Joan Roca, bons amics a mes; entre molts altres xefs del nostre país que no anomenaré per no deixar-me cap. També grans cuiners de fora,  francesos , la majoria, com Alain Ducasse, Emile Jung, Christian Wiler, Michel Troigros o Jacques Maximin, entre altres grans figures internacional.  

D’altres grans xefs, els he conegut en la meva faceta de escriptor gastronòmic, fent entrevistes o reportatges; gent tan importants per tots nosaltres com el gran Santi Santamaria, o les també grans Carme Ruscalleda i Fina Puigdevall.  Tots ells han format part de la meva experiència professional, enriquint-la, ja sigui en el seu aspecte mes tècnic, culinari, com en aquell que es refereix als aspectes mes filosòfics, la forma d’entendre l’ofici de cuiner. Alguns d’aquets personatges, ha estat a mes, decisius, crucials, transformadors. Un cas concret va ser Jacques Maximin, l’enfant terrible de la cuina francesa dels vuitanta;  aquell que va explicar a Ferran Adrià que la creativitat, es no copiar.

Vaig cuinar amb Maximin al Gran Casino de Barcelona al març de 1991. Ell era un dels gran xefs internacionals convidats a participar en el cicle “Sopars de Grans Xefs” , que va portar alguns del millors professionals del mon a cuinar en tots tres casinos, Peralada, Lloret de Mar i Barcelona. Aquest cicle, convidat pel xef i home fort de casinos Domingo Garcia – per cert, un dels grans personatges de la cuina catalana  -  va servir-me per cuinar i entrevistar a l’hora per la revista Restauradores, a molts d’aquells xefs. Maximin va prepara un menú per unes dues centes persones, amb l’ajut de la brigada de cuiners del casino i la d’un grapat d’amics xefs que no ens van volgué perdre l’ocasió. I la veritat, es que Maximin no fa defraudar a ningú; ni en el aspecte purament culinari, ni en el personal. Tal com vaig escriure en l’entrevista : un home amb molt caràcter, gran personalitat a l’hora que un tipus senzill, que viatjava tan sols amb un americana  de cuiner i un  parell de bambes a la motxilla per jugar al futbol amb els companys, i reia amb la mateixa facilitat que esbroncava  algú.  Havia obert un restaurant amb el seu nom en un antic teatre de Niça, a on els cuiners ocupaven l’escenari i els clientes la platea. El servei de sopars era la funció, els cuiners, els actors. Després dels postres, els cuines saludaven, i baixava el teló en mig dels aplaudiments. Maximin va posar la cuina al nivell dels grans espectacles, i els cuiners com grans protagonistes. Aviat va arribar a les tres estrelles Michelin. Pro el somni va durar poc, financerament, era un gran desastre. Es igual, per que Maximin, era un geni genuí, i aquets, els que ho son de veritat, tan sols estan arrelats a la seva mateixa genialitat.

 Aquella nit, Pierre Hermé, en aquell moment xef de Fauchon, el millor pastisser del mon, va col·laborar amb Maximin per preparar les postres : Triand de Chocolat de “Pierre Hermé”, i Feuillantine de Mandarines Caramélisées. I jo, amics meus, estava allà. Una de les nits mes màgiques de la meva vida professional.