La tradició mes llaminera
Si hi ha un ítem en el calendari gastronòmic que destaqui per la seva originalitat, aquest és si dubte el de les mones de Pasqua. A més, aquesta dolça tradició, es diferencia d'altres, no menys llamineres, en que és l'única que està dirigida específicament al sector infantil de les famílies. Efectivament, tot i que la mona agradi en general a tothom, des dels seus orígens, sembla pertànyer a tradicions que tenen en els nens com a protagonistes. Només cal contemplar l'aparador d'una bona pastisseria en les dates de Pasqua, per adonar-se, que les mones estan pensades per complir les mes fantasioses expectatives dels més petits. Però abans que futbolistes i dibuixos animats es vestissin de xocolata, hi havia una antiga tradició, que a poc a poc, es va transformar en el que avui és la gran festa de la xocolata
Antigament, existia una tradició que recomanava trencar els ous que es menjaven per la Pasqua, picant-los uns contra els altres, ja que obrir-los d'una altra forma, portava mala sort i desgràcies. Als àpats familiars, els majors trencaven els seus ous amb els dels més joves, i els enamorats, els picaven els seus plegats, amb el convenciment, que aquest acte, reafirmava el seu amor. Els amics se'ls trencaven junts per establir nous corrents d'afecte i simpatia. De totes aquestes costums, prové aquella cèlebre frase d'haver-se trencat els ous amb algú, per explicar que se sent simpatia o lleialtat cap aquesta persona.
Aquestes curioses tradicions, i moltes altres més, provenen directament de la prohibició catòlica de consumir productes carnis durant la Quaresma. Això feia que s’arribés al dia de Pasqua amb una ingent provisió d'ous. Una benedicció especial de l'església per aquest dia, atorgava als ous la condició de sagrats i passaven ocupar un lloc importantíssim en la litúrgia popular pasqual. Encara més antigues són les tradicions dels pobles agrícoles més primitius d'Europa, que ja decoraven amb colors vius els ous de les seves gallines per regalar a les seves amistats, celebrant la simbologia de l'ou com el principi de l'univers, de la creació, una mica del que ja va escriure Plutarc. Marcar una profunda diferenciació amb el costum pasqual jueva de consumir l'obligat pa àzim, consumint un pa molt enriquit basant-se en ous, és sens dubte un altre dels orígens de la cèlebre mona de pasqua.
Aquests sumptuosos pans, autèntics bescuits o riques coques, portaven inclosos els ous tant al seu interior, com en el seu exterior, en aquest cas cuits i amb les closques pintades amb colors. Aquest costum, profundament arrelada a Catalunya, obligava els padrins a regalar als seus fillols, les seves respectives mones a partir de les seves primeres comunions, i fins que aquests arribaven els dotze anys d'edat, posant sobre la mona un ou més cada any.
Les mones prenien diverses formes, encara que la més tradicional era la rodona. Aquest costum aquesta documentada ja al segle XV. Al 1835, es van obrir les primeres pastisseries, i deu anys més tard es van obrir confiteries especialitzades en la producció de dolços, per aquella època, apareixen a Catalunya les primeres ensaïmades i els ametllats, introduïts per un confiter que havia après l'ofici a França. Les mones de forner, deixen pas llavors a les modes de pastisser, mes elaborades i que comencen ja a fer servir la xocolata com a element fonamental. Sembla ser que fos la pastisseria Massana, qui estableix el costum de col•locar sobre les seves mones una figura representant a un mico, el que reafirma encara més el popular nom de mona. A les acaballes del 1800, es comencen a posar de moda les mones de xocolata representant escenes concretes, primer de personatges polítics de moda, i més tard personatges populars de la vida civil o l’espectacle, arribant a les actuals filigranes de xocolata que representen sobretot, els èxits anuals del cinema infantil i els dibuixos animats de moda de la televisió, a mes dels futbolistes consagrats. Avui, conviuen a les pastisseries dos tipus de mona, per una banda estan les més tradicionals, formades per un pastís, normalment recobert de crema cremada, sobre el que es disposen uns ous de xocolata i alguns adorns, que poden ser els clàssics pollets grocs, o tot tipus de ninots de plàstic, plomes , i altres detalls, i després hi ha les mones elaborades totalment amb xocolata, autèntiques escultures, que acostumen a durar desprès molt de temps a casa, permetent ser berenar familiar durant dies i dies.
Els aparadors de totes les pastisseries de Catalunya, desborden imaginació i colorit des d'unes setmanes abans de la Pasqua, i en alguns d'ells es poden contemplar veritables obres mestres de grans dimensions; s'han arribat a elaborar mones de tres-cents quilos de xocolata i tres metres d'alçada, que representen catedrals o altres monuments. Per altre costat, els pastissers i xocolaters de caire mes avantguardista, elaborant veritables obres de disseny, peces de gran valor artístic, que no desentonarien en qualsevol sala d’exposicions d’art. En tot cas, la qualitat de la xocolata emprat és fonamental perquè la mona, sigui a més de bonica, bona, ja que les mones més senzilles, o estàndard, aquelles que sovint es venen a les grans superfícies, estan elaborades amb motllos seriats i pèssim xocolata. Quan la mona és de creació pròpia, i s'ha fet servir una bona xocolata, negre i blanc, el preu és sempre elevat, però l'art és car, i si a sobre es pot menjar! Que més es pot demanar!.
