dissabte, 29 de setembre del 2012

Pluja de tardor a Cala del Pi



Plou a Cala del Pi. I no és aquesta una pluja qualsevol, casual, no es tracta d'una pluja sobtada, curta i impertinent, com aquelles que porten les inesperades tempestes de l'estiu; ni es pas una pluja tèbia i tímida, xiuxiuejant i delicada, com les pluges que esdevenen a la primavera florida. No, és una pluja grisa i pertinaç, espessa com una gruixuda cortina de pelfa, com el mateix teló que cau després d'una funció de teatre d'estiu, l'obra estival i festiva, de disbauxa,  que a s'acaba avui, finalitzant definitivament la gresca estiuenca  L'aigua cau sobre les roques amb l'ímpetu de la tramuntana que la transporta, i pentina les onades amb un dibuix, lleument  arrissat,  d'escuma blanca i rinxols vaporosos.

 Arriba, ha arribat l'octubre, i amb ell, la tardor, que vesteix amb els seus vestits grisos el cel,  ara somort,  que ens cobreix   de malenconiós aspecte. La tardor esdevinguda, dibuixa en el nostre paisatge immediat amb aquells colors ocres i daurats,  que tant ens commouen i ens predisposen cap a estats d'ànim més assossegats. És el moment de recuperar alè, apetits concupiscibles  adormits i dedicar-se de nou a la contemplació serena del paisatge que ens és retornat, net i fresc, polit com acer nou, lluent, per gaudir-lo amb la serenor  que es mereix.
Pertanyem al paisatge com ell ens pertany. És fàcil, mirant el batre continu de les onades grises sobre les roques de Cala del Pi, adonar-se'n. Som al cap i a la fi, personatges de la gran obra de la naturalesa, que en alguns casos, és, sense dubtar-ho, obra mestra.


dimarts, 11 de setembre del 2012

Cuiners Catalans




11 de setembre 2012 

Si com s'ha dit moltes vegades, la cuina és el paisatge a la cassola, és evident que la referència no és només al paisatge físic, sinó al paisatge entès com el territori, la gent que l'habita, i la manera com el gestiona. Tot això unit és el paisatge cultural, allò que marca el tarannà d'un poble, d'una nació. Es pot dir per tant, que els receptaris tradicionals són sens dubte la millor expressió del caràcter d'una nació, i els cuiners, d'alguna manera també, autèntics representants al món de la nostra nació. Alguns països ho han tingut sempre molt clar, França, per exemple, ha atorgat les  més altes condecoracions als seus grans cuiners, i ningú dubta que aquets, són grans representants, orgullosos, del seu país.

És el moment que els cuiners catalans, tots els que ho són o se senten com a tals, fem gala i bandera de la nostra catalanitat davant del món, i presumim, perquè podem, que la nostra cuina, potser la més antiga d'Europa, i sens dubte una de les més importants del món, és la cuina catalana, i cap altra. I no només la cuina tradicional, la domèstica, la de pagès, si no tota la cuina, inclosa la més avantguardista, que no per nova o immediata, deixa de ser fruit de la nostra manera d'entendre la cuina, la vida, el país .

Ha arribat el dia en què cal prendre partit. Els cuiners catalans estan entre els millors cuiners del món, ningú ho dubta, i ningú ens pot arrabassar aquesta veritat i aquest orgull, i molt menys, posar a aquests cuiners en el mateix grup dels cuiners espanyols, també molt bons, molt amics, però d'un altre país . Reivindiquem la nostra catalanitat, els més humils dels cuiners anònims, i aquells que omplen portades a tots els mitjans mundials. Fem dels grans cuiners nostres ambaixadors, és l'hora, no hi ha excuses.