Tinc que confessar que el meu acostament als jardins es merament contemplatiu. M’agraden els jardins, però no d’una forma que m’impliqui en la seva creació o manteniment. No sento cap interès en enfonsar les meves mans en la terra humita, ni en alterar de manera alguna la vida de les plantes. No soc un jardiner actiu, si no mes aviat un espectador. Per mi els jardins son paisatges, tot sovint literaris, i cada un d’ells, segons la seva fisonomia, arquitectura, m’evocà cap a estats de ànims contemplatius diversos. Es fàcil per exemple deixar passar les hores segut sota una falguera, temperat per una brisa al cap vespre, relaxat de les frivolitats del destí diari, mirant una floració primaveral que transcorre inalterable, com una mena de teràpia natural; com feia Rousseau, mentre rumiava la seva teoria del bon salvatge, la botànica com necessitat afectiva. O passejar entre parterres florits que dibuixen un acolorit paisatge en el que sembla que les flors et parlin com si estiguessin vives, com li va passar a l’Alicia de Lewis Carroll, en el seu, que era un jardí oníric a on les flors la tractaven com una mes i el laberint, la confonia. Per que no tots els jardins et predisposen a l’alegria dels colors, a l’amor romàtic com els de Jane Austen, a la disbauxa primaveral o la vitalitat dels reflexos del Sol sobre les fulles verdes. També existeixen aquells jardins que evoquen estats d’ànim malenconiosos, tristos, ombrívols; jardins fantàstics on passen coses inversemblants, com aquells del llibre Jardín umbrío, de Valle-Inclán, a on regne el misteri, el silenci de les pedres velles vestides de molsa; el jardí salvatge e impenetrable com ho era també el mes famós dels jardins secrets, el del llibre de Frances Hodgson, The secret garden, amagat en una mansió gòtica on es juguen a l’hora, la destrucció de la vida i la seva regeneració, la victòria de la bondat i la ingenuïtat davant la crueltat social. Es el que tenen els jardins, poden ser un escenari benvolent, amable o senzillament aterrador; i en ells poden passar totes les coses possibles, fins i tot, que el temps i el destí es relativitzin, es bifurquin en diferents finals, com succeeix al llibre El jardín de los senderos que se bifurcan de Borges.
Es el que tenen els jardins, son com un oasis de natura modificada, civilitzada per fer-la mes propera a les necessitats humanes, un lloc mes a la nostre mida, a on contemplar la bellesa natural sense que la seva grandiositat ens aclapari. En aquesta vana intenció de conferir humanitat a les plantes, fer-les còmplices de les nostres emocions, es fàcil utilitzar-les per descriure condicions humanes, com va fer Mercè Rodoreda, per exemple, al seu llibre Viatges i flors, a on aquelles flors que la van acompanyar tants anys de la seva vida, li servien perfectament per simbolitzar la melancolia, la gelosia o la vergonya. O com va fer també la gran poeta estatunidenca Emily Dickinson, que des de un punt de vista provinent d’una religiositat plena, va intuir la transcendència de la creació a traves d’un acostament a la natura, concretament a la mes propera, la del seu jardí. Per ella, la formiga mes petita, l’abella que vola entre les plantes, la mateixa herba en que ningú para atenció, una granota o la mes humil de les flors, representa la grandesa del mon. I la seva poesia viu d’aquesta observació, fins i tot l’escriu de forma completament inusual, fent servir majúscules on no toca, guions al final dels versos que porten cap a l’infinit, una gramàtica inaudita, quasi inventada; tot plegat per proposar una mena de sonoritat al llegir, com si volgués expressar els colors, les olors del jardí, en la musicalitat de les frases. I això sense importar-li el mes mínim se llegida, per que va amargar la seva obra tota la seva vida, el que va fer que fos gairebé desconeguda pels seus coetanis. El seu Herbario y antología botánica, que recull, a mes d’alguns dels seus poemes, l’herbari, que va fer amb tan sols catorze anys, de mes quatre-centes plantes que encara avui dia, es una obra importantíssima per l’estudi científic, es un llibre completament deliciós que tot amant de la natura, i la poesia, te que gaudir.
Però els cuiners, que solem ser poetes gairebé noms el just i necessari, al plaer de la contemplació, de la recreació visual, al goig espiritual de allò que es eteri, com la pura bellesa de les flors, afegim de seguida la promesa de la degustació. Per això, veiem en moltes flors la possibilitat de transformar-les en gastronomia, sobre tot aquelles que en la seva metamorfosi, acabaran convertides en fruita. D’aquí l’interès, poc espiritual, per l’aparició sobtada de les flors blanques, blanquíssimes dels ametllers, floració sempre sorprenent i revivificadora, que tan be i delicadament va descriure Josep Pla, la fascinació pels llençols vegetals infinits, acolorits, dels presseguers en flor, o la curiositat per la passió dels japonesos per la floració dels cireres. Aquesta es un altre de les qüestions que han fet que trobi tan interesant aquest llibre Guia Botànica per al teu jardí, amb el subtítol aclaridor de L’art i la ciència de la jardineria per a tots els públics, fins i tot, aquells que com jo, s’acosten al jardí sense cap intenció de modificar-lo. Extraordinàriament ben editat pels amics de Cossetania Edicions, i escrit per Geoff Hodge, un angles expert divulgador de jardineria amb diversos llibres escrits sobre la matèria. Per que aquest es un llibre que va mes enllà de ser una guia practica sobre la ciència de la botànica , que també ho es, amb consells pràctics, veritablement útils, que els te, per ajudar als amants dels jardins a entendre com neixen i creixen les plantes, quins factors afecten el seu rendiment i com poden obtenir els millors resultats. A mes de tot això, que esta perfectament explicat, es també una obra bellíssima, ple de unes extraordinàries il·lustracions, diorames explicatius, amb infinitat de detalls que fan de la seva una lectura visual, harmoniosa, contemplativa, com la d’un veritable jardí de paper, un paper de gran qualitat.
A mes de proporcionar, d’una forma organitzada en forma de capítols i temes separats per colors, tota mena d’informacions que van des de els organismes mes simples, passant pels líquens, falgueres i molses fins arribar a les plantes mes complexes, els arbres fruiters, i totes les malalties , plagues i circumstancies que els poden afectar, el llibre fa un recull de interesants biografies de persones que d’una forma u altre van influenciar en la ciència botànica, ja fos des de un punt de vista científic, o fins i tot artístic. De fet l’importància del dibuix botànic, no relegat per la fotografia, ha estat fonamental per identificar perfectament les espècies, donat que representen amb gran definició detalls, incloent els reversos, que poden passar inadvertits en una fotografia. A mes, un il·lustrador pot crear una imatge idealitza que mostri les característiques generals definitòries d’una espècie, mes que una fotografia que nomes mostrarà un individuo concret en un moment determinat del temps, afegint al voltant detalls ampliats de les diferents seccions.
Podem passejar dons per les fulles d’aquest preciós llibre com si acabessin de caure dels arbres d’un jardí, admirant cada una d’elles en la seva singularitat i gaudint de totes en una lectura que ens faci endinsar-nos, plàcidament, en el mon de la botànica mes propera, aquella que ens envolta al nostre propi jardí, o en la dels jardins aliens, els que siguin, per que en tots ells, trobarem potser, com va fer Rousseau, el sentit de la vida, i si no tant, al menys, segur que gaudirem de la bellesa de la natura en una de les seves expressions mes ufanoses.
https://lafinestralectora.cat/