dijous, 16 de juliol de 2020

La cuina de la Costa Brava i el Pirineu de Girona




El títol del nou llibre de Jaume Fabrega , “La cuina de la Costa Brava i el Pirineu de Girona”, descriu amb claredat no nomes l’àmbit geogràfic al que es refereix, si no que també determina tot allò relatiu als aspectes culturals —i per tant culinaris— del territori que va dels Pirineus fins a la costa, de fet, aquesta serralada, s’enfonsa al mar en el Cap de Creus, sent per tant part intima de la Costa Brava. Es per tant la demarcació física de la cuina gironina, aquella que s’ha descrit com una mena de crisol de la cuina catalana. Efectivament, la gran diversitat del paisatge de les comarques gironines, tenen el seu reflexa, com es natural, en la cuina, que recull la cuina de pagès, la cuina marinera, la cuina de muntanya la cuina burgesa i festiva i la que seria mes definitòria de totes elles: la cuina de mar i muntanya, que assoleix la seva màxima expressió en l’Empordà. Totes aquestes cuines diverses que fan una de sola extraordinàriament imaginativa, son les que descriu en Jaume Fàbrega en aquest magnífic llibre a traves de mes de dos-centes receptes perfectament redactades per ser elaborades amb facilitat, que a mes, com sempre fa en Jaume, estan enriquides amb tots aquells aspectes descriptius que las situen en el territori i en el costumari.

No es aquest llibre el primer en que Jaume Fabrega parla de la cuina de la Costa Brava i de la cuina gironina en general, ja ho havia fet a l’any 1985, en el llibre “La cuina gironina” , publicat per Editorial Laia, la seva primera obra gastronòmica i amb la que jo, i molta gent, el vam descobrir. No fa massa temps, Farell Editors, a l’any 2013, li va publicar un altre llibre de format modest pro deliciós, “La cuina marinera de la Costa Brava”,  dins la mateixa col·lecció de farell, a l’any 2018, “ La cuina més exquisida de la Costa Brava”, dedicat a la sofisticada i sorprenen cuina dels tapers. I  pel mig innumerables altres compendis receptaris i costumistes que parlaven sobre les cuines pròpies de les contrades gironines. Pro tot aquest treball editorial, no li resta interès a aquest nou llibre, si no al contrari, el complementa, ja que la cuina evoluciona al mateix ritme que la societat, i per tant, cal actualitzar, posar al dia les receptes, els productes, els procediments. I per tant, els llibres. Tal com diu el seu prologuista de luxe, Joan Roca, “La cuina de la Costa Brava i el Pirineu de Girona”, es una actualització del sistema operatiu, una revisió necessària.


En el seu text, Joan Roca, —un dels fills mes il·lustres de la cuina gironina—, explica també com les obres de Jaume Fabrega, han estat referents per ell, i com han anant resseguint la evolució de la nostra cuina. L’obra també inclou diversos apèndixs al voltant dels vins, les denominacions d’origen, les rutes gastronòmiques i altres qüestions de gran interès. Un altre obra necessària, imprescindible del que es sense cap dubte el mes important escriptor gastronòmic del nostre país, que a mes a estat publicat per Viena Edicions en una edició maquíssima, de mida considerable, que fa recordar una guia turística dels anys setanta, que es d’altre banda, quant la Costa Brava va adquirir notorietat, entre nosaltres, i a tot el mon.

diumenge, 12 de juliol de 2020

La teca

La veritable cuina casolana de Catalunya 


Ho tinc clar, a partir d’ara, cada vegada que vulgui consultar, rellegir, el llibre ‘’La teca” amb el subtítol de la veritable cuina casolana de Calalunya,  del que va ser el nostre primer gran xef internacional, Ignasi Domenèch, ho faré amb la nova edició que acaba de reeditar Cossetania Edicions, concretament la que fa 21 edicions d’aquest importantíssim llibre històric que es va publicar per primer cop a l’any 1924 i ha estat en el mercat tot aquest temps, amb el que podem afirmar, que es tracta sense dubte de la mes exitosa obra culinària de la cuina catalana, un veritable bet seller, que en una època, va ser fins i tot un regal habitual de casament, segons afirma el gran escriptor gastronòmic Jaume Fabrega. Així dons, guardaré com una veritable relíquia la meva edició de l’any 1990, la quinzena, concretament, que ha estat uns dels meus llibres de referencia des de que el vaig descobrir, i satisfaré les meves dubtes i curiositats amb l’excel·lent edició de Cossetania, que te exactament el mateix contingut —be, excepte el pròleg de l’amic Pep Nogué, pertanyent a la dissetena edició, a del any 2005— pro amb una tipografia molt mes moderna, actual i llegible.  Tot per fer una lectura mes fàcil i amable.

I es que “La teca” es un d’aquells llibres fonamentals, quasi podríem dir fundacionals, per que a traves de la seva lectura, no nomes descobrirem la gran cuina catalana, i de les illes,  en totes les seves dimensions, les domestiques, les professionals, les festives, les quotidianes, els berenars, els esmorzars i tot allò relacionat amb el menjar, també dit popularment la teca, si no que farem un viatge imaginari per la Catalunya del primera mitat del segle XX, i totes les seves tradicions gastronòmiques, des de les mes populars, a les mes sofisticades del moment. Com també formules per aprofitar les sobres de tota mena i altres remeis. Cal dir, per tant, que tot i el llibre esta pensat i escrit per a les dones, fins i tot amb un cert to classista, tal com l’autor mateix escriu en la dedicatòria a la “reina de la llar”, la noble dona casolana, tan preocupada per la felicitat de la llar, es tracta d’una obra tranversal, i trobarem en les seves atapeïdes pagines receptes i conselles per crear i organitzar tota mena d’àpats, senzills o d’etiqueta, com ell mateix diu. Cal situar A Domenèch, a la seva època i circumstancies.

Cal dir que l’organització de l’obra, es de mena caòtica, sense un  ordre o sentit clar i fins i tot amb algunes contradiccions, els que es sorprenent, ja que abans de publicar “La Teca”, Domenèch ja havia escrit i publicat catorze llibres gastronòmics, tots ells amb diferent temàtica, que anaven des de la cuina espanyola a la internacional, manuals de cocteleria i pastisseria, una obra immensa, que encara després augmentaria amb una  dotzena mes de llibres la fundació d’algunes revista es culinàries. En tot cas, tal vegada aquesta aparent desorganització, el fa un llibre diferent i especial.

El que es clar,  es que Ignasi Domenèch va ser a mes d’un gran xef —va ser el souschef del gran August Escoffier a paris i Londres, participant activament en la creació de la nova gran cuina internacional— un gran erudit i divulgador de la cuina, i en el referent a la cuina catalana, sense dubte, el mes important cuiner i xef de la nostre cuina moderna, una figura inigualada i sense comparació amb cal altre segurament fins l’arribada de Ferran Adrià, i podem dir que el llibre “La teca”, en la seva aparent senzillesa editorial, un llibre petit, sense pretensions, amb molta lletra i cap divagació inútil, es per nosaltres, els cuiners i cuineres catalans, el que es el “Ma cuisine” d ‘Escoffier: una veritable bíblia que ara els amics de Cossetania Edicions, amb molt d’encert, reediten magníficament amb aquesta edició tan maca i ben feta —conservant com no podia ser d’altre forma la formosa cuinera icònica alçant una safata amb un pollastre rostit—d’una mida  notablement superior de la que a estat tradicional; una decisió tan agosarada, com encertada.








dimarts, 4 de setembre de 2018

Marc Ribas: el cuiner que Catalunya necessitava



Sent el nostre un país eminentment culinari, amb una cuina tradicional mil·lenària i havent estat reconeguts,  ja fa uns quants  anys,  el nostres cuiners com els millors del mon, es evident que ens faltava la figura del cuiner mediàtic. Es veritat que tothom  coneix Ferran Adrià, la Carme Ruscalleda, els germans Roca i fins i tot,  molts coneixem una dotzena mes de cuiners,  que son la base sobre la que se sustenta el prestigi de la nostre cuina avui en dia; pro no ens vulguem enganyar, fins fa poc, i segurament per culpa de la relativament poca importància que han donat els mitjans públics al mon de la gastronomia catalana, no teníem cap cuiner mediàtic de debò, el nostre Arguiñano.

Fins l’arribada d’en Marc Ribas: el cuiner que Catalunya necessitava. En Marc reuneix tots els requisits indispensables per ser el nostre gran cuiner mediàtic: es un tipo atractiu, amb una masculinitat esportiva i saludable que l’allunya de la imatge estereotipada del cuiner professional, sense esborrar-la del tot; per que tot i la brillantor dels focus que l’il·luminen, i tot el glamur televisiu, sempre veiem en ell  un cuiner. I es que això es el que es: un cuiner que ha treballat en moltes cuines i s’ha cremat els dits amb molts ferros calents. Un cuiner que estima la cuina tradicional catalana i defensa els seus valors allà on va. Un cuiner que estima els productes i els productors de la terra, ja sigui Terrassa, on viu i treballa, la Girona que tan estima i que el va veure néixer, o qualsevol racó de Catalunya a on vagi. Un cuiner que sap d'on ve i on  vol anar.


Tot això li don la credibilitat que no tenen altres, fa que el respectem com comunicador, pro es que a mes es un tipus simpàtic, amb el sentit del humor just, adequat, mes a prop de Jamie Oliver que d’Arguiñano, mes subtil i suggerent que barroer o explícit, mes angles que espanyol. En Marc es belluga davant les càmeres amb una naturalitat sorprenent, com si les coneixes de tota la vida,  ja sigui en la seva cuina o en qualsevol indret del país, vestit de cuiner o de James Bond, cuinant, comprant o anant en bicicleta. Fa de cuiner, de presentador o de jutge culinari. I fa tot això en per una televisió que finalment, sembla haver entès que al nostre país,  ens agrada molt tot allò relacionat amb la cuina, la gastronomia, tant, que aquets programes, Cuines i Joc de cartes, hagin  estat líders d’audiències contínuament. En Marc diu que la seva estada a la televisió te data de caducitat; esperem que sigui llunyana, per que tot aquest èxit brutal, com ell diria, recau sense cab dubte, sobre les seves amples esquenes. 

dimarts, 6 de desembre de 2016

Un any a la cuina, el llibre


 Estic molt content d'anunciar-vos que tots aquells que estigueu interessats - que espero sigueu molts !!! - ja podeu tenir el meu llibre "Un any a la cuina" . Com diu en el pròleg el gran Jaume Fabrega, en les seves pagines hian recollides un any d'emocions. Molta cuina per tots vosaltres. Si voleu que us ho dediqui, demaneu-lo a traves d'aquest mail : 


dimarts, 23 d’agost de 2016

La tentaciò de la carn


Encara que al nostre país, s’associa generalment els plats de peix i marisc al receptari festiu,  la carn, en qualsevol de les seves procedències, ocupa quasi sempre un lloc destacat en la confecció del menú. La carn de porc es la principal; il·lustre animal que a Catalunya es cria en xifres  milionàries, i que fa del seu cos una veritable enciclopèdia gastronòmica.  Els xais del nostre país també gaudeixen de gran reputació culinària, i la seva presencia es constant  al paisatge rural de les nostres comarques. Sent un animal de gran valor simbòlic, tant per cristians, jueus i musulmans,  la seva presencia al receptari te molt a veure amb les festes de caire  religiós, i això a fet el seu consum molt popular.  Les diferents especies d’aus comestibles, estan representades generosament en un important ventall de races; tant de pollastres, gallines, pintades, guatlles,  oques o ànecs, sent aquets últims de una gran qualitat, equiparable a la dels anades francesos. Altre carn de gran importància als nostres mercats, es la de conill, sent Catalunya la regió europea amb un consum major.  El conill es cuinat sovint, com també el pollastre, guarnit o complementat amb cargols o alguna mena de marisc, formant part de la cuina dita de mar i muntanya, un dels trets distintius i definitoris de la cuina catalana en general, i l’empordanesa en concret.
L’altra gran carn de la cuina del nostre país, es la carn de vedella, tal vegada la que acostuma a tenir mes prestigi culinari, si no mes, alguns dels seus talls, com el filet o l’anomenat entrecot. Cal explicar, per que no tothom ho sap, el que es una vedella, que no es mes que la cria del toro i la vaca abans de complir un any de vida. El toro, també es anomenat brau, i quant es castrat, per engreix,  passarà a ser bou. La carn de bou no apareix pràcticament al receptari tradicional català, com ja es lamentava amargament Josep Pla, a diferencia de la major part de països europeus. Es tracta d’una carn lògicament mes feta, d’un vermell fosc, quasi marro, amb el greix superficial groguenc i molt tendra. La trobarem habitualment als restaurants, i el seu origen, acostuma a ser alemany, i en alguns casos, gallec. En tots cas, la carn de vedella al nostre país es excel·lent, sobre tot l’anomenada “Vedella de Girona”, que es regularitza en ocasions sota una marca de control i qualitat. També cal destacar la gran labor d’uns quants ramaders que crien els seus animals de manera tradicional i o biològica.
Les grans peces de vedella, rostides, o els guisats, tipus estofat o fricandós, es cuinen amb els seus propis sucs, i fan la seva pròpia salsa. Si voleu cuinar peces petites, individuals, com entrecots, filets o bistecs, i les voleu guarní o complementar amb una salsa de carn, aromatitzada amb vi, porto , o tòfones, bolets etc , us convé aprendrà a fer una bona salsa de carn, un fons, allò que diguem vulgarment una espanyola. Us serà útil per fer molts plats. Trobareu com ferla fàcilment a la revista Gidona nº 85, desembre 2014.  Us ira be per fer la següent recepta, per exemple.


Tac de vedella a la garnatxa amb cebetes
Ingredients per 4 persones:
800 g d’entrecot de vedella tallat en una sola peça, con si fossin quatre entrecots junts.
250 g cebetes de platillo pelades
200cc garnatxa, a poder ser, de l’Empordà
250 cc salsa espanyola, o un bon suc de carn rostida
Mantega, sucre, oli d’oliva, sal i pebre.
Elaboració:
Talleu la peça d’entrecot en quatre tacs iguals. Salpebreu-la i salteu els tacs en una cassola ampla de fons gruixut. Daureu la carn i deixeu-la crueta per dins. Retireu-la de la cassola, reserveu-la,  i afegiu al greix resultant les cebetes, poseu una cullerada de sucre i una de mantega. Abaixeu el foc i cuineu-les fins que siguin daurades. En aquest moment, afegiu la garnatxa i feu-la bullir fins que l’alcohol s’evapori. Poseu llavors la salsa espanyola i que bulli suaument uns minuts. Ha de quedar una salsa lluenta i sedosa.  A l’hora de servir, escalfeu la carn uns minuts al forn, talleu-la en talls de tres o quatre mm, i poseu-la als plats – que siguin calents -  guarnida amb les cebetes i ben salsada.
Podeu afegir si voleu un puré de patates,  moniato o  carbassa; unes verduretes saltades, uns bolets o uns espàrrecs a la planxa. En compte d’entrecot, podeu fer un plat encara mes festiu fen servir filet. També podeu substituir la garnatxa per Banyuls o vi de porto.




dimecres, 27 de juliol de 2016

El il·lusori sabor de la maduixa




A que sap la maduixa? La pregunta no és intranscendent, ni la seva resposta evident. Si reflexionem tan sols uns instants, ens adonarem que la maduixa, no sap a maduixa. En realitat, el gust que associem a aquesta fruita vermella, no és el seu, si no un sabor fictici, imaginari. En ocasions, la complexitat amb què el nostre cervell determina com és la realitat física que ens envolta, ens sorprèn amb associacions inesperades. A tot allò que veiem, olorem, assaborim o toquem, el nostre cervell li afegeix una infinitat de dades, prèviament processats, que els dota d'un o altre significat.

El sabor a maduixa que la nostra memòria organolèptica identifica, és il·lusori; és el del gelat en cucurutxo, del iogurt de sabors, del xiclet, del salvavides i la pilota de plàstic, de la platja a l'estiu i l’aftersun, del dentifrici infantil i la gominola més dolça, del pastís d'aniversari i la melmelada de la torrada amb mantega. I és que aquest sabor maduixa, com succeeix també amb altres fruites, com la llimona o la taronja, a estat dissenyat i sintetitzat, un concepte industrialitzat; més que el gust d'una fruita, és el d'una actitud, un estat de consciència alegre i despreocupat; és un gust càndid, ingenu, que ens suggereix certs aspectes del plaer més innocent, mes fàcilment desitjable, mes suggestiu, i probablement, el sabor maduixa, és el del primer petó. Aquell original, primerenc petó quasi infantil, tebi, adolescent, tremolós.

La maduixa en si mateixa és però, la més suggestiva de les fruites; el seu color vermell intens, passional, i el seu sabor natural, fresc i fragant, dolçament acidulat, predisposa, a traves del paladar, a jocs de seducció i plaer adult. I si cobrim la maduixa amb un vestit setinat de suau i brillant xocolata, o potser la submergíssim en les bombolles d'una copa de xampany, llavors, tota la innocència d'aquesta fruita desapareix i es converteix en sensual llaminadura.


Minestrone de fruits del bosc amb crema de maduixes



Ingredients per 6 persones:

125 g gerds
125 g mores
125 g aranyons
125 g groselles
500 g maduixes
350 g sucre
200 g licor menta
7 fulles de gelatina
1 llimona

Elaboració:

En primer lloc prepareu les gelatines. Netegeu 250 g de maduixes i 125 g de sucre, tritureu fins aconseguir una crema fina i lluenta. Poseu la mitat de la crema en un bol i escalfeu-la lleugerament dins el microones. Desfeu en la crema tèbia 4 fulles de gelatina que tindreu prèviament remullades. Barregeu amb la resta de crema i refredeu en un motllo rectangular en fred fins que qualli. Escalfeu el licor de menta i barregeu-li 100 g de sucre, afegiu després 3 fulles de gelatina també prèviament remullades i refredeu en un motllo rectangular.

Per fer la crema de maduixes netegeu els 250 g de maduixes restants i tritureu-los amb 125 g de sucre i la llimona ben pelada, sense cap rastre de la pell blanca. Passeu-la per un colador fi i reserveu-la en fresc.

Serviu en 6 plats fondos un cullerot de crema de crema de maduixes . Distribuïu amb harmonia les diferents fruits del bosc i poseu pel mig uns dauets de les dues gelatines.

Podeu servir aquestes postres posant una bola de un bon gelat de mascarpone o altre formatge. També podeu decorar-lo amb unes boniques flors comestibles i uns brots de menta fresca, que faran mes festiu el plat.


dimecres, 20 de juliol de 2016

Tallants d’honor de la cuina gironina


Columbus Hotel, 1993
40 anys a la cuina 
Retrospectiva 
 
Estrena dels Tallants amb Giles Beltran, Jaume Font, Jaume Subiros i Pere Garcia . 


A l’any 93  vaig crear i  organitzar al Hotel Columbus de Platja d’Aro les que serien les primeres trobades dels xefs de cuina de Girona.  Amb l’idea d’aglutinar en un projecte comú a tots aquells cuiners que en aquell moment conformaven  el univers culinari gironí,  per aconseguir una projecció publica notòria del treball individual i sobre tot col·lectiu de  tots plegats; oferir una imatge de marca de qualitat.  Una mica inspirat en el moviment culinari basc de principi dels vuitanta. El cert, es que a Girona treballaven ja llavors alguns dels pesos pesats de la cuina catalana, pro encara no existia, o a penes,  la sensació de pertinença a un col·lectiu, una identitat pròpia gironina. En Ferran Adrià tenia ja la segona estrella, i encara faltaven dos anys per que   el Celler de Can Roca – ja apuntant formes -  aconseguís la primera estrella i feia noms tres que havia obert Les Cols. Era el moment de fer una acte de notorietat, de dir qui érem, i que fèiem.  


Amb Jaume Fabrega, un jove Albert Adria i Joan Roca. Imagineu !!!
I amb aquesta idea al cap, molt entusiasme i per que no dir-lo, certa gosadia, vaig decidir posar en marxa aquest ambiciós projecte creant un format de trobades dels millors, o mes ben dit alguns del millors , xefs gironins per fer entrega d’un premi. Pro no un de qualsevol, si no un important, ben referendat,  avalat per la imparcialitat del jurat que ho atorgues.  La solució era ben senzilla: El Tallant d’honor de la Cuina Gironina, seria atorgat a aquell escollit pels mateixos companys  de Girona en escrupolosa votació. Així va ser.  Per cert, el trofeu en si, el van fabricar els amics de Fills de Pere Ramón, fabricants d’excel·lents ganivets  a Olot que des de un inici van col·laborar entusiasmats.  Els xefs guardonats, cuinarien un sopar  a on públic,  premsa i autoritats donarien bona compte i repercussió de tot plegat, que a la fi, era el objectiu.  Així, amb el suport ideològic des de el principi de Jaume Fabrega  que va escriure uns  magnifics  textos per les presentacions,  el suport mediàtic de Jaume Font de la extinta revista – única durant molts anys en català – Girona Gastronòmica, la col·laboració també des de l’inici de l’Escola de Hoteleria de San Narcís de Girona,  que van encarregar a mes del servei d'el sopar, i alguns amics cuiners, i per suposat tot l’interès i suport incondicional del Columbus Hotel de Platja d’Aro,  el dia 12 d’abril de 1993, es va fer el primer sopar dels tres previstos de aquelles primeres trobades de xefs. Vaig pensar que era bo per inaugurar les trobades, i el premi, fer unes primeres que aglutinessin molts xefs, de tota Girona, amb l’intencio de cercar el màxim de ressò i implicació del sector.  Per tant, serien tres sopars amb cinc xefs cuinant cada un un dels plats del menú. Tinc que dir amb gran satisfacció, que la meva idea va ser molt ben acollida per tots aquells cuiners amb qui vaig parlar, amb gran entusiasme fins i tot.  A mes dels guardonats, es van congregar en cada sopar molts altres amics i companys per cuinar plegats i intercanviar coneixements, experiències, etc . Mai a la historia culinària de Girona, s’havien trobats tants xefs, cuiners, al voltant de una cuina. Va ser fantàstic ! 
Ferran i Albert Adria, Joan Roca, Joan Pique, Domingo i Fulgencio Garcia i mes amics !!


El primer sopar va estar elaborat per Giles Beltran del Rt Mas de Torrent, Jaume Subiros del Motel Empordà, Pere García del Rt Els Tinars, Jaume Font del Rt Sa Punta i jo mateix, del Columbus Hotel . El segon sopar, el 16 de març, ho van elaborar Joaquim Oriol del Hostal de la Gavina,  Jaume Coll del Rt Can Toni, Fulgenci Garcia del Rt Albereda,  Francesc Lopez Joaquina del Casino de Lloret de Mar i  Joan Viñas del Rt la Llar i finalment el tercer sopar, el dia 21 de maig el van elaborar Domingo Garcia del Casino Castell de Peralada, Joan Piqué del Rt Joan Piqué, Castro Roldan del Rt El Dorado Petit, Joan Roca del Celler de Can Roca i Ferrán Adrià del Rt El Bulli .  Imagineu quin repertori de figures destacadíssimes de les comarques gironines!! Com no podia ser d’altre forma, l’èxit va ser enorme, i la premsa ho va reflectir amb generositat.
 Mai una cuina habia acollit tant talent culinari !!!


Tot havia anat tan be, que a l’any següent vam fer la segona edició, això si, reduint a cinc els xefs guardonats amb l’idea de que a l’any següent, ja amb el premi conegut i consolidat,  nomes s’atorgaria un Tallant d’Honor anual. El 3 de juny de 1994, novament a les instal·lacions del Columbus Hotel, i ara ja amb el suport  del Patronat de Turisme Costa Brava Girona, els cinc xefs guardonats per la votació dels companys van ser , Fina Puigdevall del Rt Les Cols – la primera dona del certamen -  Carles Camós del Rt Big Roc, Francesc Gironella del Rt La Taberna del Mar, Conrad Nunell del Casino Castell de Peralada i Jean Paul Vinay del Rt Castell de Peratallada.  De nou va ser un gran èxit promocional per la cuina gironina, i per suposat, una grandíssima experiència per tots els que vam participar. 
 
Amb Vinay, Puigdevall, Camos, Lopez Joaquina, Gironella i Nunell
A l’any següent, ja amb el trofeu pro conegut, vaig pensar en la conveniència de situar-lo en una seu mes institucional, amb l’idea de donar-li mes prestigi i un marc d’actuació que garantís el seu funcionament i futur. Com no podia ser d’altre forma, la nova seu va ser l’Escola d’Hoteleria de Sant Narcís de Girona. Allà,  vam anar un pas mes enllà en l’idea associativa creant el Fòrum Professional de Cuiners Gironins, que van presentar amb diversos actes, com la conferencia de Jaume Fabrega  titulada “Breu referencia a la historia de la cuina catalana”, i un altre conferencia col·loqui sobre “Eurotoques i importància del mon associatiu en la cuina” , amb la participació de Josep Mestres, xef del Rt Peixerot i delegat per Catalunya de l’Associació Eurotoques.  


 Amb seu a l’escola  es van fer les quatre  edicions següents;  la tercera, a on va ser escollit Joan Roca –que acabava de aconseguir la seva primera estrella Michelin- que va recollir el premi del alcalde de Girona Joaquim Nadal;  la quarta edició,  que els xefs de Girona van escollir a Ferran Adrià.   la cinquena, que l’escollit va resultar el xef Toni Saez del Rt Mas de Torrent;  i la sexta, en que el guardonat va ser el xef del Rt Dafne del Casino de Lloret Francesc Lopez Joaquina. 

 
Amb Toni Saez i Joan Roca a l'Escola de Hosteleria de Girona

La setena edició del Tallant d’Honor de la Cuina Gironina es va celebrar dins el marc de la  4 Festa de la Federació Provincial d’Hosteleria al  Balneari Vichy Catalan de  Caldes de Malavella,  i el premiat va ser el xef Lluis Feliu del Rt La Aliança.  Amb el premi consolidat i patrocinat pel Patronat, la Diputació, la Federació i la mateixa Escola d’Hoteleria, vaig pensar que era el moment de fer-ne un pas al costat i deixar l’organització directe, amb el lamentable resultat que mai mes es va atorgar  el Tallant d’Honor de la Cuina Gironina.