dilluns, 16 de novembre de 2020

Domingo Garcia, un gran xef que ens ha deixat.




Fa uns dies malauradament ens ha deixat en Domingo Garcia, que ha estat un dels grans cuiners del nostre país i també uns dels mes respectats i apreciats per tot aquells que el vam conèixer personalment, per que sempre va destacar, a mes del seus valors professionals, per ser una persona de tracte amabilíssim, i una generositat extrema en tot moment i situació. En Domigo, que va arribar de Granada per instal·lar-se a Sant Feliu de Guixols, on va començar l’ofici a l’edat de 14 anys, com era normal a l’època,  va recórrer nombrosos hotels i restaurants tant del nostre país com mes tard un període a Canàries per anar després al Hotel Reymar de Tossa de Mar, a on va treballar primer de segon xef amb el meu pare, i mes tard de xef. Des de aquell moment en Domingo va sempre estar sempre molt a prop de la meva família, i uns anys després, sent ell ja el cap de restauració del grup Perelada, va obrir-me les portes de les seves cuines a on vaig treballar i conèixer el millor de la cuina mundial.  Allò va ser decisiu per la meva carrera professional i l’estaré sempre molt agraït. 

En Domingo va representar Catalunya a Brasil, a New York, a Mèxic, a Liò,  a Paris , a Ginebra , a Liechtenstein i va col·laborar donat classes i conferencies a diverses escoles de hostaleria. Des de l’any 1979, va ser chef del Casino de Perelada, mes tard del de Barcelona, va ser el cap de restauració del grup. Va ser el coordinador del Cicle grans Xefs d’Europa, que va representar una iniciativa pionera que va aconseguir portar a cuinar a Catalunya el millor de la cuina mundial, a traves de uns sopars,  que a mes, congregaven a un munt de amics i col·legues, al voltant de la cuina.  En Domingo sempre va estar disposat a col-laborar allà on era demanat i sempre ho feia amb alegria i entusiasme, ja fos en trobades de cuina  casolana i tradicional amb mestresses de casa, o amb trobades d’alta cuina amb els mes destacats cuiners del mon. Personalment vaig tenir la sort de gaudir sempre de la seva presencia, amistat i savis consells que van fer-me segur, millor xef i millor persona, i de que estigues present en moltes de les iniciatives que he anat desenvolupant.  

Un homenot, enorme chef, que ens ha deixat amb nomes 70 anys, i que tots trobarem a faltar, per que tot i no transitar pel univers Michelin, que lamentablement sembla ser l’únic que don certa notorietat, va ser un personatge fonamental a la cuina de Catalunya.  Domingo, estimat amic, descansa en pau, sempre et recordarem. 

Amb Ferran i Albert Adria, Joan Piquè, Joan Roca, Francesc Lopez i el seu germa Fulgencio  al 1993 durant les Trobades dels millors xefs de Girona 


dilluns, 2 de novembre de 2020

La Cuina de l'Empordanet



Que no us confongui el títol, aquest no es un llibre de cuina. Be, si que us es, pro sempre que ens referint a la paraula cuina en totes les seves accepcions, no nomes com la cambra de la casa a on es preparen els aliments, ni tan sols als fogons, brases o forns a on es couen, ni tan sols al receptari de plats, tècniques i elaboracions destinat a transformar els productes en aliments. La cuina, amics meus, com ja hem parlat moltes vegades, va molt mes enllà. Cuina es tot l’anomenat abans, i també anar a comprar al mercat, passejar per la llotja del peix, anar a caçar bolets o a trobar espàrrecs al bosc; cuina es fe costellades, botifarrades i arrossades, cuina es gaudir de la sobre taula amb els amics i la família, cuina es anar al hort, de cacera,  o collir els ous del galliner, cuina es a la fi, la transformació de la natura—ja sigui salvatge o domesticada— en alimentació primer, i gastronomia després. Cuina es dons, a mes del centre de la llar, el cor de la família, la forma en que hom entén i interpreta el paisatge, el país, la nostre cultura. I efectivament, de tot això va aquest llibre, de cuina.

I no de qualsevol cuina, si no de cuina empordanesa, que ha estat considerada sovint com una mena de crisol de la cuina catalana i també —d’una forma mes literària o poètica— com l’últim gran secret culinari d’Europa.  Un cuina genuïna que podria explicar-se amb aquella cèlebre frase, atribuïda a Josep Pla, l’autor mes citat  quant es parla de gastronomia catalana, del paisatge a la cassola, i que concretant una mica mes, podríem emfatitzar que l’Empordà  es en si mateix un país petit dins Catalunya, amb una natura generosíssima que inclou mar i terra, pla i muntanya, hort i port,  i que la cuina empordanesa es una barreja de totes aquestes influencies,  d’ingredients del mar i la muntanya, de la cuina dels pescadors i dels pagesos, representant de manera poètica el seny i la rauxa,  una mena de síntesi, com dèiem,   de tota la cuina catalana. I com que el paisatge, no es nomes el territori, si no la gent que l’habita, i la cuina, es desprèn de la forma en que aquets gent entén aquets paisatge, de com el transforma, de com el viu, arribarem a la conclusió de que els cuiners empordanesos son també personatges singulars dins la cuina catalana,  tan imaginatius  i creatius com us es la pròpia cuina empordanesa, tan genials cada un d’ells, com tants i tants genis han sorgit de l’Empordà, ja siguin pintors com Dalí, escriptors com Gaziel, Pla i tants altres, o cuiners, com en Ferran Adrià, que sense ser fill de la tramuntana, va tenir que venir a l’Empordà, per ser el millor cuiner del mon, tal com ell mateix comenta en l’epíleg del llibre. 

Un altre gran cuiner, també considerat durant anys, el millor cuiner del mon, Joan Roca, fa el pròleg d’aquest magnífic llibre perfectament  editat per Edicions Vitel.la, que es publica per celebrar el vint-i-cinc aniversari de la creació del col·lectiu La cuina de l’Empordanet, que va néixer, tal com ell mateix explica, en el gran treball que van fer un petit grup de restauradors mes endavant reconeguts com els Cinc Magnífics. Ells eren En Carles Camus, del Big Rock a Palamós, Jordi Budo de Can Toni, a Sant Feliu de Guixols, lluís Cruanyes del El Dorado Petit, també a Sant Feliu de Guixols, Eduard Gascons, de Els Tinars a Llagostera, i els germans Font, Jaume i Josep, del Sa Punta a Pals. Tots ells, cada u al seu estil, van posar els fonaments del que avui dia es la cuina catalana, considera, si no la millor del mon, una d’elles. Desafortunadament, alguns d’ells ja no hi son, pro altres encara formen part del col·lectiu.  Uns i altres, tenen el seu merescut reconeixement en el llibre. 

Tot això, i tot el referent a la cuina de l’Empordanet: el paisatge, els productes, els cuiners, els restaurant, els orígens, el present, el futur i tot el que cal saber, es relatat en aquest llibre de la ma de varis  autors, tots ells d’erudició empordanesa contrastada, en diversos capítols temàtics que son en el seu conjunt, una veritable enciclopèdia lúdica sobre l’Empordà.  Comença Miquel Martín i Serra fent una descripció del paisatge i l’estil de vida a l’Empordà; a continuació en Xavier Pla fa unes interesantíssimes  reflexions sobre la cuina catalana a traves d’uns textos de Pla; seguidament el periodista i gastrònom Pep Palau fa un acurat repàs sobre els productes, el rebost de l’Empordà,. Un altre reputadíssim periodista, Salvador Garcia-Arbós parla sobre l’inici del col-lectiu i els Cinc Magnífics i ningú millor que en Marti Sabrià per explicar amb tot detall els orígens del col·lectiu, ja que ell mateix te molt a veure amb la seva historia i fins i tot el seu present, sent peça clau en la seva fundació i posterior desenvolupament. De fet, en Marti, des de l’Associació Costa Brava Centre, va proposar el nom de l’Empordanet —que es com anomena Josep Pla a un espai físic que aniria des de la plana del ter fins a Sant Feliu de Guixols—, per fer un clara diferenciació de la marca global Costa Brava,   donat unes connotacions de petitesa i tranquil·litat mes atractives al públic desitjat. L’idea va encantar als fundadors del col·lectiu i així va néixer la marca. 

A continuació, la presentació dels restaurants que actualment composen el col·lectiu; amb una descripció de cada establiment i un perfil professional de cada un dels seus cuiners i cuineres. També es fa un recordatori de tots aquells restaurants i cuiners que en algun moment, han formar part d’ell.   Finalment, com no podia ser d’altre forma en un llibre que parla de cuina, un receptari amb dues receptes de cada restaurant, que serveixin, com molt be explica en Ferran Adrià al pròleg, per retratar magníficament les cuines mes representatives del territori.  Un saborós punt final per un llibre que explica de fet, una historia d’amor entre un paisatge i els seus cuiners, i quin goig que em fa, quin honor, formar-ne part. 


dilluns, 26 d’octubre de 2020

'La noia de les ovelles pigallades'




Podríem pensar que la primera novel·la de la pallaresa Laura Gordó es un mes dels títols que ens els últims anys, tracten sobre la tornada al camp, al mon rural, d’individus i famílies urbanites; aquell tipus de gent anomenats col·loquialment neo-rurals que fan un gir de 180º a la seva vida cercant una forma de vida mes natural, mes sostenible, mes adient a la fi a la nova era en que l’ecologia, finalment, sembla que ens esta passant per sobre. De fet, aquesta era la meva idea quan el llibre va arribar a les meves mans.  No es el cas. L’historia que ens relata de forma novel·lada la Laura Gordó, va molt mes enllà.   Es tracta de la història personal de l'Anna Plana,  una jove de Navata de l’Empordà que després d’uns anys a Menorca, va arribar amb el seu xicot i  las seves rastas al Pallars a l’any 2010 per fer el curs de pastora a l’Escola de Pastors. 

La novel·la narra com l’Anna tira endavant el seu projecte —que es aconseguir posar en marxa una explotació ramadera d’ovelles— a pesar de les grans dificultats que si hi troba pel camí, ja siguin tangibles, com les  d’indole econòmica, o d’accés a la terra, com les mes subtils pro no per això mes fàcils de superar, com el que representa obrir-se pas en un veritable mon d’homes. En aquest sentit, el llibre explica molt be el paper històric i actual de la dona al mon rural, sempre a l’ombra del home, i tan mateix, veritable pla de paller de l’economia familiar.  Pro el camí de l’Anna no va ser pas fàcil, com es senzill  d’imaginar. La seva es una historia d’esforç, tenacitat i superació.  El llibre ens explica els problemes adolescents a l’institut,  el fracàs en els estudis, els seus primers i variats treballs,  els anys a Menorca amb la seva parella de llavors, l’arribada a l’escola de Pastors i finalment, la decisió de instal·lar-se definitivament al Pallars. Un punt d’inflexió a la seva vida.  Mentre alguns li deien, asseguraven, que no duraria ni dos dies, altres la van ajudar amb generositat, i també , per que no dir-lo,  amb l’esperança d’atraure un relleu generacional.  Fer de partera per les auvelles , guarir-lis ferides de tota mena, fins i tot mossegades de serps verinoses, portar el ramat muntanya a dalt sota les inclemències climàtiques mes extremes, i finalment parir i criar el seus fills, son coses que va anant aprenent l’Anna sempre sota la curiosa i tal vegada escèptica mirada dels seus veïns.  El relat de la Laura Gordó alterna moments de gran duresa amb altres de gran bellesa davant la contemplació de la natura en la que l’Anna, troba el seu lloc al mon, per ella, i pels seus fills, que l’acompanyen sempre que poden amb el ramat. 

Tot plegat, l’Anna Plana, ja coneguda a la zona com “La pastoreta” , es ja una mes de la Vall d’Àssua, al Pallars Sobirà, i tal com la descriu l’autora a la portada del llibre: “una pastora a contracorrent” i a l’hora, es un exemple clar per la gent jove que volguí dedicar-se al seu ofici, vingui de família o no.  “La noia de les ovelles pigallades”, es sens dubta un llibre escrit des de la passió pel mon de la pagesia —al que pertany per família  l’autora—  que explica una historia que es la de tots, per que l’importància dels pastors, dels pagesos, dels ramaders, de tot el sector primari, ha estat menyspreada pel sistema capitalista globalitzat fins al punt de posar en perill la seva existència,  amb tot el que això significa, com la buidor del territori, l’abandonament  del bosc,  i finalment, l’oblit d’una part importantíssima de la nostre cultura.  La Laura Gordó, amb aquest llibre perfectament editat per Cossetania Edicions, ens narra una historia ben bonica de superació personal, i també, es clar, de reivindicació del mon pagès, a mes, des de una mirada feminista. No es pot demanar res mes. 

https://www.cossetania.com/





 



 

 

  

 



diumenge, 4 d’octubre de 2020

Aigua de Mar




Tinc que reconèixer que vaig acostar-me al llibre “Aigua de Mar” de Jordi Cervera completament atret per la portada. Un preciós mosaic romà sobre la vida marina, amb una sèrie de peixos, mol·luscos i mariscos, va cridar-me l’atenció de seguida que vaig veure el llibre al catàleg de Cossetania Edicions. L’importància de la portada es fonamental pel èxit d’un llibre, com ho es també el títol –be que ho saben els editors– i un de tant suggerent com “Aigua de mar”, va ser el que em va atraure finalment a la lectura d’aquest llibre de contes guanyador del IX Premi de narrativa marítima vila de cambrils Josep Lluís Savall 2019. En llegir a la contraportada que es tracta d’una col·lecció de set contes amb el menjar com fill conductor i el mar com teló de fons, encara va decidir-me mes, donat el meu interès pels temes relatius al mar, principal i concretament a aquells aspectes de caire cultural i culinari, el que podríem anomenar la sociologia gastronòmica. 

Es tracta de set històries ben dispars e independents les unes de les altres, amb personatges diferents pro totes elles comparteixen el mar com escenari, d’una forma u altre, i la cuina o el menjar com argument principal. En totes elles trobarem personatges complexos, fins i tot turmentats ja sigui pel seu present o el seu passat, que son arrossegats per les seves passions cap a situacions insòlites, intrigants i sorprenents. Un cuiner medieval que esdevindrà famós gracies a un secret d’infància, un inspector gastronòmic turmentat pel seu passat i l’alcohol, un idolatra obsessiu que compara la gent que tracta amb diferents peixos, una parella que paga la seva entrada al teatre en sang, una reunió gastronòmica presidia per el fariseisme mes evident, un professor de cuinar ressentit amb la modernitat i un nen que es vol fer gran escalant un masteler gegantí a la platja, son les histories que ens explica en aquest llibre em Jordi Cervera, i ho fa amb una prosa exquisida, que deixa entreveure entre línies, la seva estreta relació amb el mar, i sobre tot amb la cuina. No es casualitat que hagi estat la primera persona en escriure un poemari basat en un menú gastronòmic, concretament el de el Bulli. Aquesta intensa relació amb el mon culinari també l’ha portat ha incloure personatges reals en les seves histories, com en Juli Soler o en Sant Santamaria, amb qui va col·laborar en un programa de radio a Catalunya Cultura. Un altre personatge real es la Lidia Heredia, que coprotagonitza el que es tal vegada el relat mes salvatge o cru del llibre —completament fictici—, afortunadament per ella. El relats estan escrits en clau de sèrie negre, que es un dels variats estils literaris que cultiva en Jordi Cervera, com el periodisme, la novel·la, la literatura infantil , o la poesia i cal dir, que a estat premiat en tots ells. 

Un llibre en fi deliciós en la seva lectura, amb histories d’aquelles intrigants que no pots para de llegir fins sapiguer com acaba, i que quan ho fan, et deixen sorprès, per que en algun punt, l’argument a fet un gir inesperat. Uns contes plens d’emoció, de personatges intensos i d’un aigua de mar en que d’una forma u altre, els influeix a tots.

dilluns, 28 de setembre de 2020

En Marxa Cuina!



Històries d'un cuiner amb rock'and'roll

A la veu de marxa cuina! tot es posa en funcionament. Cada component de l’equip de cuina sap perfectament el que ha de fer, i el que es igual d’important, quan ho ha de fer. Aquesta es en realitat la gran dificultat de la cuina: tenir en el moment just, ni abans ni després, el plat acabat per que el cambrer el poguí portar al client en el seu perfecte punt de servei. Per això serveixen les hores de treball anteriors als serveis de dinars o sopars, per tenir a punt la mice en place,  expressió francesa que vol dir literalment tenir tot disposat a lloc per quan faci falta.  Un cop la comanda marxada, generalment pel xef, l’equip de cuina es belluga entre els fogons,  amb una coreografia perfectament assajada, a un ritme que es va accelerant a mesura que el xef va cantant les comandes —per que les comandes no es criden: es canten—  fins que la cuina sembla, de vegades, una veritable pista de ball en que els cuiners i cuineres es belluguen entre flames i ganivets a un ritme endiablat, veritable rock’n’roll. 

D’aquest rock and roll, de com el balla ell i el seu equip, i de les mil situacions que es presenten mes o menys imprevistes en els restaurants, d’aquells clients que fan bromes als cambres, o els que van de entesos sense tenir ni idea,  o dels excèntrics que s’amaguen rere les al·lèrgies e intoleràncies, les exigències de les noves modes, l ‘Instagram,  o també de les improvisacions que s’han de fer quant de sobte s’omple la sala sense esperar-lo, o algun membre de l’equip ha oblidat alguna preparació, o fins i tot, d’aquells clients que no troben el moment d’aixecar-se de la taula després de l’àpat,  ens parla en Marc Ribas, el cuiner sense dubte mes popular de Catalunya, en el seu nou llibre “En Marxa Cuina, histories d’un cuiner amb rock’n’roll”  editat per Cossetania Edicions.  I esta molt i molt be que en Marc ens parli de totes aquests coses que generalment es queden en l’anonimat de les converses entre col·legues, o xerrades de sobre taula entre amics, per que una mica de simpàtica divulgació “educativa”, sempre es convenient, i ningú millor que en Marc Ribas, amb la seva simpatia i bon rotllo, per fer-ho.  

Així , a traves de les seves vivències,  divertides i fins i tot extravagants, en Marc ens fa entrar a la seva cuina a traves de les pagines  un llibre, per cert,  molt ben editat per Cossetania amb magnifiques fotos de Enrique Marco, que il·lustren perfectament tant el divertit caràcter de l’autor, com les mateixes receptes que ens ofereix.  Tot maquetat per la Carla Rossignoli, que li ha conferit al volum un aspecte molt visual i modern, com la mateixa cuina d’en Marc,  una cuina que es com ell mateix, tradicional, amb productes frescos i fent molta pedagogia de la proximitat, pro a l’hora moderna i agosarada, visual i plena de matisos que la fan tan saborosa com aparentment ho sembla. I es que en Marc Ribas, ni pot ni vol amagar que es un cuiner viatjat, influenciat amb cuines i cuiners d’arreu,  i els seus plats son fruit de la seva personalitat, de la seva historia personal i professional. De fet, les a prop de setanta receptes que  ens presenta al llibre, estan inspirades en les histories que ens explica. 

Un llibre de cuina i de cuinats, de cuiners i comensals,  un llibre per llegir i per cuinar en el que Marc Ribas, perfectament conegut pels seus programes de cuina –sempre líders d’audiència— ens obre les portes de la seva cuina per que el coneixem encara una mica millor, a ell i el seu receptari. I ho fa com ell ho sap fer: amb humor, molta simpatia, i es clar,  com bon xef, molt rock’a’roll. 

Un llibre...Brutal. 


dimarts, 25 d’agost de 2020

Un creuer a Tossa de Mar




......el Gran Hotel Reymar, on treballava el meu pare, estava estratègicament situat sobre la cala Mar Menuda, ben bé sobre la sorra mateix, just al costat contrari de la vila vella de Tossa, que s’alçava majestuosa sobre l’altre turó de la badia. Era un establiment immens, amb vora de dues-centes habitacions i diversos restaurants i bars que s’obrien al mar directament amb grans vidrieres i balcons plens de para-sols, taules i cadires. Fins i tot comptava amb la seva platja privada, que ocupava una bona part de la cala, i estava coberta de hamaques de vímet a la disposició dels clients. Era en aquella època un dels millors hotels de la Costa Brava sense cap dubte, i el meu pare va dirigir les seves cuines uns set o vuit anys, de fet, nomes els estius, per que als hiverns, l’hotel, es tancava com la practica totalitat dels negocis de hostaleria de tota la costa. De fet, tot això que us explico, de fet no ho vaig veure mai, per dins, per que nosaltres en arribar, entràvem per la part de darrere, a traves de la porta destinada a les mercaderies i el personal. Tot el gran glamour i luxe que presentava la seva façana, es desdibuixava totalment per l’altre costat. Recordo perfectament, fins i tot les olors, d’aquell carreró estret, ple de caixes, envasos i galledes d’escombraries escampats sense massa ordre per tot arreu. Un cop dins caminàvem per estrets passadissos fins trobar algú que avises al meu pare. En donava la sensació de haver entrat en una mena de fortalesa medieval, total la llum i alegria acolorida de la part destinada als clients, allà dins era tristor i estrenyor. Les parets eren grisenques, humites i cosides a cables i tubs; la llum era groguenca i escassa, i desapareixia de cop a l’entrada d’algunes cambres que trobàvem obertes al nostre camí. En aquells anys, l’hotel encara era força nou, pro tot i així, el sector destinat a fer-ho funcionar, el del personal, semblava vell, atrotinat. Feia fins i to, al menys a mi, una mica de por. Sobre tot, quan imaginava el dia a dia del meu pare, transitant per aquells sinistres passadissos.......

Tossa de Mar, estiu de 1972.


diumenge, 9 d’agost de 2020

l'Odissea Culinària, viatges per la gastronomia de la Mediterrània


A l’any 1994, tot el poble de Sant Celoni i centenars d’amics, companys i periodistes d’arreu, celebràvem la gran festa que va organitzar Santi Santamaria –un dels mes grans cuiners que ha donat el nostre país—per celebrar la consecució de la tercera estrella Michelin, sent el primer restaurant de Catalunya en aconseguir-la. L’esdeveniment va ser fantàstic de principi a fi, i fins i tot les autoritats destacades e importants del moment, van sortir al balcó de l’ajuntament a proclamar el gran èxit del  Racó de Can Fabes.  Mai se havia vist una cosa semblant per celebrar quelcom relacionat amb la cuina. Vist amb la perspectiva del temps, alló ser un senyal dels temps de gloria que esdevenien per la cuina catalana. L’acte final de l’esdeveniment, va ser un concert del gran Lluis Llach, que va posat en escena el seu ultim espectacle musical: Un pont de mar blava. I es en aquell moment, escoltant aquelles veus àrabs i greges, aquelles melodies mediterrànies d’arpa, guitarres i piano, quan sobtadament vaig tenir una veritable epifania. Assegut al costat de la meva esposa, amb la pell de gallina i el cor bategant amb força per l’emoció, vaig tenir una imatge clara, diàfana, del que volia fer. Tot es resumia amb una idea: la musica es com la cuina, i al in reves. Tota una sèrie de idees, de pensaments inconnexes que feia temps em rondaven pel cap, es van posar en un ordre perfecte, precís, perfectament clar.

Sent cuiner empordanès, encara mes, ganxó, nascut a Sant Feliu de Guixols,  quants cops m’havia trobat mirant, observant el mar des de la platja, o el port, imaginat el pas sobre l’horitzó d’aquells vaixells grecs o romans, de pas fins Empúries, l’origen de la nostre cultura mediterrània fins el punt de donar nom al nostre estimat territori? L’Empordà, que no oblidem,  es sense dubte una mena de crisol, de síntesi de la cuina catalana, que sempre, sempre, ha incorporat, assimilat productes i tècniques arribades de fora, primer del Mediterrània, i mes tard d’Amèrica. Som per tant, els cuiners catalans mediterranis, i els empordanesos, nascuts entre Blanes i Cadaqués, com diu la cançó, profundament mediterranis.

I a sobre, tal vegada per haver tingut les meves cuines sempre arran de mar, tot sovint sobre la sorra mateixa, me he sentit completament atret pel mar, per la cuina del mar, del peix, del marisc. Això si, com tots els cuiners empordanesos, que som gent amfíbia per naturalesa i cultura, he tingut els peus ben clavats a la terra, al tros. Totes aquestes circumstancies, inquietuds si voleu anomenar-les així, van esclatar com us he dit  aquella nit al teatre de Sant Celoni. En tornar a la meva cuina, completament inspirat per Lluis Llach, Ulises i Itaca, vaig concretar-lo tot en una carta plena de cuina mediterrània, que vaig titular “Un Pont de Mar Blava”, amb tota la gosadia del mon. En aquella època estava cuinant en un hotel de Platja d’Aro, ben be sobre la sorra de la platja. Uns anys després, vaig inaugurar com hotel el Palau Lo Mirador, de Torroella de Montgri, i tot que no tenia a tocar el mar, si em va ser molt fàcil imaginar la sortida dels reis catalans que van habitar el palau,  cap a la conquesta del Mediterrani. En homenatge a ells, i a tota aquesta gran cultura catalana que va expandir-se per tot el Mare Nostrum, vaig crear un cicle temàtic de menús mediterranis amb plats dels diversos països que el composen. Aquell, va ser el fonament d’aquest llibre.

I mentre passava tot això, i moltes coses mes, vaig tenir la sort de conèixer primer, i gaudir de la seva amistat després, a Jaume Fabrega.  Com ja he explicat molts cops, el descobriment i estudi de l’obra d’en Jaume, ha esta fonamental per mi, de la mateixa forma que ho ha estat per tota una generació de cuiners i cuineres que venien de la cuina francesa, també anomenada , amb raó, alta cuina internacional. Per tots nosaltres, va ser el descobriment de la cuina catalana i la possibilitat, de portar-la a les cartes dels restaurants. En Jaume Fabrega, i altres, pro sobre tot ell, va posar la bibliografia necessària per fer-ho amb fiabilitat. A mes de la Gran Enciclopèdia de la Cuina Catalana, va escriure la Gran Enciclopèdia de la Cuina Mediterrània, una obra immensa en la que país a país, en Jaume explica  les característiques de la seva cuina i algunes receptes. I l’importància de aquets llibres, es que estan escrits sobre l’experiència personal del seu autor, que ha viatjat i viatja, per tots els països que descriu, investigant, i gaudint, per que no dir-lo, tots els aspectes  de les diferents gastronomies mediterrànies. Així, en Jaume ha trobat, i tastat, receptes a mercats, a cases de pescadors o pagesos, comerciants i fins i tot, a una presó turca. Es el seu un receptari tan autèntic com viu, i això ho fa, a mes de verídic, apassionant.

 

Així que un dia vaig tenir l’idea de fer aquets llibre plegats, a quatre mans. Jo posava els menús, —que son set viatges geogràfics amb sis països i un plat de  cada un d’ells— amb totes les receptes amb les seves fotos, i ell, posava la seva experiència de viatger: on va tastar els plats, qui li va ensenyar, anècdotes de viatge i algunes aventures no exemptes de perills. El resultat es un llibre de cuina i de viatges, o de viatges i de cuina, com ho vulgueu fer, perfectament editat per Edicions Viena el novembre del 2018. Una obra que van tenir la sort i l’honor que ens la presentessin amics tan estimats com en Marc Ribas, a l’Aula Gastronòmica de l’Empordà, o en Joan Roca, a la  llibreria Geli de Girona, i que podeu trobar a totes les llibreries del país.

Viena Edicions