Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Marcel Lafuente Estefania. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Marcel Lafuente Estefania. Mostrar tots els missatges

dissabte, 6 de març de 2021

Cuiner al far west



No sempre vaig voler ser cuiner. De fet, no va ser fins els divuit anys que vaig  considerar bona idea ser-ho. Tanmateix, confesso que la meva relació amb la cuina sempre ha estat d’amor i odi,  d’altra banda , com acostuma a succeí amb totes les grans passions. En tot cas, els primers anys de cuina van ser molt difícils, i vaig tractar d’abandonar-la en diverses ocasions i amb diversa fortuna. Durant alguns dies d’un gener glaçat, vaig ser manobra en una obra; nomes un mati, no em vaig veure amb cor de tornar a la tarda, després de dinar. Vaig trobar els sacs de ciment massa pesats i el vent massa fred. Un altre setmana, de l’hivern següent, vaig treballar de enrajolador, posant rajols al terra d’un xalet. Be, jo nomes feia el morter i acostava els rajols —que pesaven moltisim, cal dir— al paleta, que puret  en boca, els anava encaixant com un Tetris. Aquella feina estava ben pagada —mes que la cuina— i era prou relaxada, un pel masa i tot per mi. Pensant en cercar una alternativa a la cuina sense sortir de la hostaleria, vaig acabar, a l’hivern següent, fent de grum al hotel Fornells Park de Girona, tot un clàssic de la ciutat. Tenia quinze anys.

Tot i que jo ja havia treballat a dos o tres hotels,  el fet de fer-ho a la recepció, li donava tota un altre perspectiva, quasi com si es tractes d’un negoci completament diferent. No es quelcom que hem sorprengué; tothom que ha treballat a hotels sap que la recepció es un departament pràcticament aliè al de restauració,   quasi com una empresa apart i fins i tot, el seu personal, te un tarannà mes administratiu, d’oficina, que  hostaler. En tot cas, era el primer cop en la meva curta vida laboral, que complia els horaris estrictament, no suava,  i no m’embrutia les mans. El sou era bastant mes baix que el que hages guanyat a la cuina fen d’ajudant, pro les propines que guanyava acompanyant els clients i els seus equipatges a les habitacions, ho compensava amb escreix. La vida a la recepció era prou relaxada, en comparació a la cuina, podia dir-se que era un paradís, i l’ambient, amb un cap pèl-roig molt simpàtic, mes que agradable. Recordo que hem divertia molt fe anar la centraleta telefònica, que era d’aquelles de clavelles numerades, amb un foradet per cada habitació. —Fornells Park, digui’m..... si, un moment li passo— O trucar al client al mati fent el servei despertador —Bon dia, son les 7,30 del mati— Era prou entretingut. Com també ho era trucar al mati a la cuina per que el xef ens donés el menú del dia. —De primer Consomé roial o porros gratinats amb pernil o  amanida de endívies i de segon Lluç a la basca o Saltat de vedella a la borgonya o pollastre fred amb variants— per exemple. Em feia molta gracia per que aquell xef, que nomes veia quan anava a dinar o sopar, em recitava els plats amb una mena de cantarella ben musical. 

L’hotel estava i de fet encara hi es, a Riulledots de la Selva,  a uns dos o tres kilòmetres de Girona, i com que jo encara no tenia carnet, tot i tenir en aquell moment la Montesa Cota 74, no la podia fer servir i quan volia anar a la ciutat, ho tenia que fer a peu o en auto stop.  Recordo que ho acostumaba a fer caminant, pel  costat de la via del tren. De totes formes, no ho feia gaire això, i vaig passar els tres mesos que vaig treballar a aquell hotel, pràcticament sense sortir.  El temps lliure ho passava bàsicament a qualsevol racó dels enormes jardins del hotel,   llegint, llegint molt, i ja ben entrada la tarda, ho continuava fent  tombat a la llitera que tenia assignada en una de les habitacions que el hotel tenia pel personal forà.  Una d’aquelles tardes-nits, durant la primera setmana, se’n va acostar un cambrer amb una maleta vella. —Veig que t’agrada molt llegir,  si vols, et puc vendre tots aquets— i al obrir-la, vaig veure que era ben plena de novel·letes de l’oest, d’aquelles petites, de deu per quinze cm. —No se les que hi han, te les deixo totes per dues-centes pessetes, i et regalo la maleta i tot, que hem dius?— Vaig dir que si de seguida.  No havia llegit mai de la vida cap novel·leta d’aquelles, pràcticament ni les havia vistes. Potser alguna a  cal barber, o al revister d'alguna cafeteria, pro al  veure aquella pila ingent amb les seves portades tan acolorides, vaig quedar completament encisat.  Hi havien un centenar llarg de novel·les. Vaig llegir les tres primeres aquella mateixa nit, i ja no vaig poder parar fins l’ultima. Em van enganxar tant, que estava desitjant finalitzar el meu torn de treball, per posar-me a llegir de nou. Aviat, quan portava una dotzena, vaig adonar-me que hi havien tan sols  cinc o sis trames diferents que s’anaven repetint en totes elles, nomes canviant els noms dels personatges i les localitzacions on succeïen els fets. Pro això no m’importava gens. Aquelles histories estaven tan ben narrades,   tan entretingudes, que resultaven altament addictives.  La formula que feien servir era simple pro molt eficaç: acció trepidant, descripcions curtes i concretes, diàlegs brillants i fer servir tots els tòpics del cinema del oest, com tipus durs, saltejadors de diligencies, atracadors de bancs, cowboys, pianistes de saloon, xerifs, prostitutes etc...  

Les novel·les eren de diversos autors, com  Keith Luger,  Lou Carrigan, Clark Carrados, o Frank Latimer, entre altres, pro del que havien mes era de Marcel Lafuente Estefania. Anys després, per casualitat, vaig descobrir que aquest autor, el mes prolífic de la colla, va escriure prop de tres mil novel·letes d’aquest estil, sent considerat el màxim representant del gènere, i que a pesar d’això, es tenia que guanyar la vida treballant d’avocat i enginyer, feina que el va portar a recórrer gran part dels Estats Units, el que li va servir per ambientar perfectament les seves histories que protagonitzaven personatges amb noms que ell treia d’una guia telefònica d’aquell país. La seva gran producció va ser continuada pel seu fill i fins i tot el seu net.   Tot i que l’estil i arguments era molt semblant entre tots ells,  el que mes m’agradava era Silver Kane, a qui trobava mes enginyós i desvergonyit en les descripcions de les qüestions de parella.  Rere aquest pseudònim anglosaxó, hi havia un  autor català, del Poble sec, mes concretament, en Francesc González Ledesma,  un prestigiós escriptor i periodista que en aquella època es guanyava la vida entregant una novel·la setmanal a l’Editorial Bruguera, i que amb el temps, seria mereixedor de diversos i prestigiosos premis, com el Planeta, dos Mystère, el Hammet, el premi RBA de novel·la i fins i tot la Creu de sant Jordi. 

L’importància d’aquestes novel·letes que es venien a duro va ser tan gran que es van fer populars a diversos països del mon i fins i tot algunes d’elles es van convertir en pel·lícules clàssiques del far west. Com tot allò que es considera de gran consum, o propi de les classes populars, sempre es va considerar un gènere menor de la literatura. En tot cas, a mi em van tenir molt entretingut durant dos o tres setmanes, i tinc molt bon record  d’aquelles tardes al far west. En arribar la primavera, ja m’havia donat compte de que la recepció no era el meu lloc natural. Vaig deixar el hotel Fornells Park  per continuar treballant a la cuina. No se que es devia fer d’aquella maleta plena de novel·letes, va quedar perduda en algun moment de la meva memòria. Llàstima, avui dia, seria una col·lecció valuosa. Passa sovint aixo, descobrim el valor de les coses,  quan ja  no les tenim.