El principi de tot ?

40 anys a la cuina 
Retrospectiva 
Hotel Les Noies,
Sant Feliu de Guíxols
1953

Fixeu-vos en la foto. El primer per l’esquerra, amb davantal negre, es el meu pare, Esteve Herce. Era l’any 1953 i ell tenia tan sols 13 anys, era la seva primera cuina, a l’Hotel Les Noies de Sant Feliu de Guíxols.  Al seu costat, el xef , Joan Rojas, que en aquell moment tenia 43 anys. Dels altres cuiners no tinc dades. 22 anys desprès, al 1975, tinguen jo també 13 anys, podia haver-me fet jo quasi la mateixa foto. El mateix xef, ara amb 65 anys i en el seu últim any d’ofici, a punt de retirar-se;  la mateixa cuina, amb els seus fogons de carbó. Mateixa edat, mateix hotel, mateix xef.  Aquesta foto no existeix, no es va fer mai. Jo creia que el meu pas per la cuina era transitori, de camí cap a la meva veritable vocació; un mal necessari per que mon pare en compres la moto. Quant equivocat estava !! No vaig saber interpretar unes senyals tan evidents. El principi de tot, va ser al 1953. 

La bici de carreres Titan i l’entrepà de pernil

40 anys a la cuina 

Retrospectiva 

Restaurant Cap Ducal

Sant Feliu de Guíxols

Estiu del 1977,

.....el restaurant estava als afores, a uns quatre quilòmetres de casa meva. El primer tram, era de suau baixada, per un camí veïnal sense asfaltar  amb arbrets als costats. Com un veritable ciclista professional, vaig deixar anar el manillar de la bici, i traient  l’entrepà de la bossa, vaig començar a menjar-me'l. No podia esperar. Tenia gana, i  pressa. En els meus records, de llavors, de temps després, d'abans d'ahir, sempre tinc pressa. Maleïda sigui. Inesperadament, en un sot qualsevol, la bici es va anar cap a la dreta; vaig tracta d’endreçar-la amb un cop de cul,  sense aconseguir-lo.  Marxava rapida i irremeiablement cap a la vorera;  anava a caure i  ho veia clar. Havia de deixar anar l'entrepà de pernil i subjectar el manillar. No vaig poder. Ningú,  en el seu sa judici, el llença un entrepà de pernil. Vaig estavellar-me bruscament  contra un bonic i dur a arbre ornamental i vaig sortir volant per sobre del manillar. Vaig caure donant tombarelles, gairebé sense dignitat, però protegint l'entrepà amb el meu cos, per acabar  assegut, estabornit, a tres o quatre metres de la bici de carreres marca Titan. Tot seguit mirant al meu voltant vaig comprovar, alleujat,  que ningú no m'havia vist. Tenia els genolls masegats, i els colzes ensangonats. L'entrepà de pernil estava bé. Res greu. Vaig acabar de menjar-me'l assegut sota aquell bonic arbre ornamental.

El mercat de la plaça

40 anys a la cuina 
Retrospectiva 
Hotel Les Noies,
Sant Feliu de Guíxols
Estiu de 1975

......altres dies en canvi,  anava amb una senzilla Mobilete de color totxo  també molt de moda a l'època. Amb ella,  acudia al mercat de la plaça a comprar verdures i fruites per l'hotel. Ell anava com un veritable aristòcrata de parada en parada, parlant amb pagesos i verdurers, removent els seus cistells de vímet gairebé sense consideració, sospesant tomàquets, pebrots o carbassons i negociant preus a la baixa amb to condescendent. Finalment, feta la compra, em tocava a mi carregar les caixes i disposar-les en un carretó que el xef arrossegava amb la Mobilete - mitjançant un enginyós mecanisme de la seva invenció-   fins a l'hotel. Algunes vegades, quan el xef venia a peu a treballar, jo substituïa la Mobilete i corria darrere d'ell arrossegant el carretó carregat de caixes fins a l'hotel. Em sentia llavors  com els xinesos  dels còmics de Tintin, que llegia per aquella època. Tot i  això, no em semblava pas un treball humiliant, servil o  vergonyós, sinó que em sentia un més dels personatges d'aquell gran teatre de la vida que era el mercat de la plaça.

Dibuixant cuiners

40 anys a la cuina 
Retrospectiva 

Cap altre ofici ha estat tan representat en dibuixos e il·lustracions com el de cuiner. A mes , aquesta representació quasi sempre ha sigut de caire caricaturesc, ridiculitzant o com poc, paròdic.  El súmmum,  es la extrapolació a figura o ninot del dibuix, en forma de reclam estrafolari davant el restaurant sobre la vorera. No haureu vist mai un ninot metge, arquitecte, lampista o pintor  reclamant la vostre atenció front el seu negoci. El cert, es que la figura del cuiner, sobretot aquella que respon als tòpics, ja sabeu, cuiner gras, amb grans bigotis i rostre enfurismat, ha inspirat a artistes de tots els temps i estils, i els seus dibuixos, han servit per fixar una iconografia que encarar perviu en tota mena de suports.

Tal vegada per mofar-me d'aquest fet, fent parodia de la mateixa parodia, i cercant una idea novadora per il·lustrar les cartes del nostre restaurant, vaig decidir-me a dibuixar jo mateix un cuiner bufo, arquetípic, que crides l’atenció dels nostres clients. I per riure’m encara mes del disbarat, o tal vegada pecant de egocentrisme, no sabria dir-vos - el ego de un xef acostuma ser superlatiu - vaig decidir auto retratar-me. Ja posat, vaig fer altres cartes, en aquest cas mes tradicionals: la de les postres, la de les terrasses, de caire mariner, i la de vins. El resultat, penso que va ser prou bo, divertit, vistos i diferent, que era el que jo volia.

Aquest va ser el meu retrobament amb el dibuix, al menys de forma diguéssim formal; de fet, el dibuix, mes senzill, mes elaborat, sempre ha format part de la meva forma expressar-me, des de petit, a escola, i sobre tot, recordo com fonamental, les classes que vaig prendre a l’antiga Escola d’Arts i Oficis de Sant Feliu de Guíxols, on copiava unes lamines precioses d’animalots i figures humanes i o mitològiques. Relacionar-lo amb el mon culinari, en el meu cas, nomes era qüestió de temps. A partir d’aquí, vaig fer una pila de dibuixos gastronòmics, i com que el nostre restaurant, el Pòsit de Pescadors, era un clàssic de la cuina catalana del peix, hem passava el dia dibuixant gambes, escamarlans, llobregants...etc. Un dia vaig fer uns escamarlans tan grans, que vam necessitar una grua per penjar-los del rètol al teulat. Van ser els últims.