Penseu en un jardí solitari, desangelat, abandonat
pels seus cuidadors de manera que el seu aspecte va assilvestrat-se. Poseu en
una banda un gronxador de
ferro fred i trencadís, pintat amb colors vius en desordenada degradació, un
gronxador immòbil, estàtic, sense cap moviment que ho faci útil. És un panorama trist, malenconiós, un paisatge de tardor gris
en què falten aquells elements, que poc
temps enrere, tan sols uns dies, desbordava de vida estival, de color,
d'activitat febril. Si a més, afegiu a
la composició un arbre fruiter, d'aquells que són els últims a oferir els seus
fruits, com un magraner, amb les branques escanyolides de on pengen encara alguns
fruits madurs que s'entesten a no caure, juntament amb altres que mai van
madurar, o aquells que el Sol de l'estiu va fer esclatar sense pietat, tindreu la postal perfecte de la
tardor.
diumenge, 27 d’octubre de 2013
dissabte, 12 d’octubre de 2013
Octubre, l’ hivern a arribat a la cuina .
Ja ho
se, a l’octubre, el que arriba es la tardor, i això es mol evident a la cuina,
ja que aquesta es sense dubte la mes gastronòmica de les estaciones. Apareixen a la cuina un dels gran tesors gastronòmics, els
bolets, i també la caça, que son
d’aquelles coses que fan feliç al mes trist dels cuiners. Pro aquest apetitós tema, parlarem el mes que
be. El que es mes destacable del mes
d’octubre, per la gent de la hosteleria, es que la temporada d’estiu s’ha acabat del
tot. Es el moment, per tant, que molts
cuiners fan les seves vacances. La hora de viatjar, per exemple, i veure el que es
cuina a altres llocs del mon; fer
turisme gastronòmic, que es el mes profitós.
Tastar la cuina tradicional de un pais, ens dirà molt d’aquella gent, de
com son i com viuen; i es interessant, comprovar, com de vegades, amb els mateixos ingredients, arriben a plats
tan diferents. Això es cultura, i de la bona, mai millor dit. La recepta
que us proposo avui, la jambalaya,
un plat tradicional de Louisiana, als
EUA, es un cas que reflexa perfectament
aquesta teoria. Una barreja inusual de productes habituals a la nostre
cuina, com l’arròs, el xoriç, les gambes i el
pernil, acabant configurant un
plat completament diferent dels nostres
arrossos tradicionals.
La jambalaya no és només el plat més famós de la
cuina criolla o cajun, és un dels més famosos de tots els plats
americans. Arreu es creu que prové
dels espanyols per el xoriç i el pernil. Hi ha moltes variacions, però el
xoriç està gairebé sempre present, com són les gambetes. Amb
freqüència, s'afegeixen també
ostres o una llagosta.
Jambalaya
Per 4
per.
-2 Xoriços
o xoriços fumats ( 250
g o més)
- 30 g de
mantega
-1 Ceba gran picada
-2 Dents d'all picats
-1 Pebrot verd gran , sense llavors i
picat
-1 Pebrot vermell gran, sense llavors i picat
-2 Tomàquets grans, sense llavors i picats
- Un
pessic de sucre
-1 Culleradeta de farigola fresca picada
-1 Culleradeta de Xile en pols
- ¼ culleradeta de pebre vermell molt
- 155 g
arròs de gra llarg
- 85 g de
pernil picat
- 375 ml de brou de pollastre (aproximadament)
- 500 g
de gambetes petites o llagostins, pelats i nets
-3 Cullerades de julivert fresc picat
*
Sofregiu les salsitxes en una olla pesada
a foc mitjà fins que estiguin ben daurades. Passeu-les a un
plat. Fiqueu la ceba i cuineu a foc
mitjà-baix durant 2 minuts. Afegiu l'all i cuineu 3 minuts més. Afegiu els pebrots, els
tomàquets, el sucre, la farigola, Xile en pols i pebre vermell molt. Reduïu el foc al mínim i cuineu, tapat, durant 15 minuts.
*
Tallar els xoriços a rodanxes i
afegiu-los a l'olla juntament amb
l'arròs i el pernil, remenant tot amb
les verdures. Afegiu el brou. Escalfeu fins que bulli, reduïu el foc
i cuineu a foc lent, tapat, fins que
l'arròs estigui tendre, uns 30 minuts. Incorporeu les gambetes i cuineu, cobert, fins que estiguin cuites uns 5 minuts
més. Barregeu el julivert abans de servir.
divendres, 4 d’octubre de 2013
Deliciosos monstres marins
Contemplant el mar des de el cim mes escarpat
d’un penya-segat, es pot descobrir el mes grandiós i tràgic dels espectacles de
la naturalesa, quan les onades demolidores, s’abaten furioses contra les roques. En un
calmós capvespre, el mateix paisatge, tal vegada amb el cel tenyit de vermell,
hom pot sentir-se immers en el mes plàcid i benèvol dels mons possibles.
Consideracions estètiques a banda, aquesta diferent apreciació del paisatge en
cada moment, repercuteix de una u altre forma en els animals que habiten el
bosc rocós, autentica frontera entre dos mons, a on es posa de manifest la gran
potencia creadora del mar. Això es concreta en la concurrència d’una abirragada
comunitat vivent, tan abundant en
individus, com en especies.
Una natura salvatge, moltes vegades
monstruosa en el seu aspecte, que necessita la metamorfosi culinària per
esdevenir un quelcom comprensible per a l’ésser humà. Es llavors quan el cuiner expert, altera la
fisonomia del monstre fins a despullar-lo completament de la seva complexitat.
El resultat, es una exquisidesa civilitzada capaç de complaure al mes sensible
dels comensals.
Nero amb arròs i carxofes
Ingredients per 4 persones.
1 nero
de aproximadament 1 ½ kg .
6
carxofes grans i fermes
200 gr.
arròs
2 cebes
tendres
1 ceba
seca
4 dents
d’all
1 fulla
de llor
2
patates mitjanes
1 m alls
tendres
1 m de
herbes fresques ( porradell, julivert, fonoll )
25 gr.
mantega
Oli
d’oliva, sal i pebre.
Elaboració:
Feu que el
peixater us prepari el nero. Ha de netejar-lo, treu-li els dos lloms, la pell,
i tallar-lo en supremes. Per suposat, emporteu-vos cap i espines.
Poseu les espines
i el cap en una olla amb 2 l de aigua freda, la ceba seca pelada, la fulla de
llor i els 4 dents d’all, i sal. Feu bullir 30 minuts a foc petit, traient-li
l’escuma de tant en tant ,amb un cullerot, fins que el brou sigui net i transparent.
Coleu i reserveu.
Netegeu
acuradament les carxofes i fregueu-les amb mitja llimona per que no quedin
fosques. Peleu les cebes tendres i les patates. En una cassola, poseu una ceba
tendra, les patates i 2 carxofes, tot tallat a daus amb un raig de oli d’oliva.
Sofregiu uns instants, i afegiu 1 l del brou reservat del nero. Feu bullir fins
que les verdures es comencin a desfer. En l’últim moment, afegiu la meitat de
les herbes fresques. Tritureu finament, incorporeu a l’hora la mantega, i passeu-lo
per un colador. Reserveu.
Picoleu finament
la ceba tendra restant, i sofregiu-la en una paella amb una mica de oli
d’oliva. Afegiu 2 carxofes tallades a dauets, sofregiu una mica mes, afegiu
llavors la resta de les herbes fresques ben trinxades, l’arròs, i mulleu amb 400
ml del brou calent, feu bullir 5m a foc viu, i acabeu de coure 15 m dins el
forn.
Mentres, talleu
finament les 2 ultimes carxofes, i fregiu-les fins que quedin crocants, com
chips. Salpebreu els talls de nero, i els podeu fer a la planxa o en una paella
gruixuda antiadherent. Que no quedin massa fets o seran eixuts.
Per servir,
disposeu l’arròs en els plats amb l’ajut de 4 cercles metàl·lics. Poseu els
talls de nero a sobre, i finalment, els chips de carxofes. Poseu a cada plat un
cullerot de crema al voltant de l’arròs, i decoreu amb unes fulles verdes.
El nero, es un peix tan extraordinari com difícil de
trobar al mercat. Aquesta recepta, queda igual de be amb una escorpora o una
lluerna, peixos igual de rocosos que el nero, però menys esquerps.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)