diumenge, 27 d’octubre del 2013

Un jardi trist



Penseu  en un jardí solitari, desangelat, abandonat pels seus cuidadors de manera que el seu aspecte va assilvestrat-se. Poseu en una banda  un gronxador de ferro fred i trencadís, pintat amb colors vius en desordenada degradació, un gronxador immòbil, estàtic, sense cap moviment  que ho faci útil. És un panorama  trist, malenconiós, un paisatge de tardor gris en què falten aquells elements,  que poc temps enrere, tan sols uns dies, desbordava de vida estival, de color, d'activitat febril. Si a més,  afegiu a la composició un arbre fruiter, d'aquells que són els últims a oferir els seus fruits, com un magraner, amb les branques escanyolides de on pengen encara alguns fruits madurs que s'entesten a no caure, juntament amb altres que mai van madurar, o aquells que el Sol de l'estiu va fer esclatar  sense pietat, tindreu la postal perfecte de la tardor.

dissabte, 12 d’octubre del 2013

Octubre, l’ hivern a arribat a la cuina .










Ja ho se, a l’octubre, el que arriba es la tardor, i això es mol evident a la cuina, ja que aquesta es sense dubte la mes gastronòmica de les estaciones. Apareixen  a la cuina un dels gran tesors gastronòmics, els bolets, i també la caça,  que son d’aquelles coses que fan feliç al mes trist dels cuiners.  Pro aquest apetitós tema, parlarem el mes que be.  El que es mes destacable del mes d’octubre, per la gent de la hosteleria,  es que la temporada d’estiu s’ha acabat del tot. Es el moment, per tant,  que molts cuiners fan les seves vacances. La hora  de viatjar, per exemple, i veure el que es cuina a altres llocs del mon;  fer turisme gastronòmic, que es el mes profitós.  Tastar la cuina tradicional de un pais, ens dirà molt d’aquella gent, de com son i com viuen; i es interessant, comprovar, com de vegades,  amb els mateixos ingredients, arriben a plats tan diferents. Això es cultura, i de la bona, mai millor dit.  La recepta  que us proposo avui, la jambalaya,  un plat tradicional de Louisiana, als EUA, es un cas que reflexa perfectament  aquesta teoria. Una barreja inusual de productes habituals a la nostre cuina,  com l’arròs, el xoriç, les  gambes i el  pernil, acabant configurant  un plat  completament diferent dels nostres arrossos tradicionals. 


La  jambalaya no és només el plat més famós de la cuina criolla o cajun, és un dels més famosos de tots els plats americans. Arreu es  creu que prové dels espanyols per el xoriç i el pernil. Hi ha moltes variacions, però el xoriç està gairebé sempre present, com són les gambetes. Amb freqüència,  s'afegeixen també ostres  o una llagosta.


Jambalaya
Per 4 per.

-2  Xoriços  o xoriços fumats ( 250 g o més)
- 30 g de mantega 
-1 Ceba gran picada
-2 Dents d'all picats
-1  Pebrot verd gran , sense llavors i picat
-1 Pebrot vermell gran, sense llavors i picat
-2 Tomàquets grans, sense llavors i picats

- Un pessic de sucre
-1 Culleradeta de farigola fresca picada 
-1 Culleradeta de Xile en pols
- ¼ culleradeta de pebre vermell molt 
- 155 g arròs de gra llarg
- 85 g de pernil picat 
- 375 ml de brou de pollastre (aproximadament) 
- 500 g de gambetes petites o llagostins, pelats i nets
-3 Cullerades de julivert fresc picat


* Sofregiu les salsitxes en una olla pesada  a foc mitjà fins que estiguin ben daurades. Passeu-les a un plat. Fiqueu  la ceba i cuineu a foc mitjà-baix durant 2 minuts. Afegiu l'all i cuineu  3 minuts més. Afegiu els pebrots, els tomàquets, el sucre, la farigola, Xile en pols i pebre vermell molt. Reduïu  el foc al mínim  i cuineu, tapat, durant 15 minuts.

* Tallar els xoriços  a rodanxes i afegiu-los  a l'olla juntament amb l'arròs i el pernil, remenant tot  amb les verdures. Afegiu el brou. Escalfeu fins que bulli, reduïu el foc i cuineu  a foc lent, tapat, fins que l'arròs estigui tendre, uns 30 minuts. Incorporeu  les gambetes i cuineu, cobert,  fins que estiguin cuites uns 5 minuts més.  Barregeu el julivert abans de servir.


 






divendres, 4 d’octubre del 2013

Deliciosos monstres marins




Contemplant el mar des de el cim mes escarpat d’un penya-segat, es pot descobrir el mes grandiós i tràgic dels espectacles de la naturalesa, quan les onades demolidores,  s’abaten furioses contra les roques. En un calmós capvespre, el mateix paisatge, tal vegada amb el cel tenyit de vermell, hom pot sentir-se immers en el mes plàcid i benèvol dels mons possibles. Consideracions estètiques a banda, aquesta diferent apreciació del paisatge en cada moment, repercuteix de una u altre forma en els animals que habiten el bosc rocós, autentica frontera entre dos mons, a on es posa de manifest la gran potencia creadora del mar. Això es concreta en la concurrència d’una abirragada comunitat vivent, tan abundant  en individus, com en especies.

Una natura salvatge, moltes vegades monstruosa en el seu aspecte, que necessita la metamorfosi culinària per esdevenir un quelcom comprensible per a l’ésser humà.  Es llavors quan el cuiner expert, altera la fisonomia del monstre fins a despullar-lo completament de la seva complexitat. El resultat, es una exquisidesa civilitzada capaç de complaure al mes sensible dels comensals.



Nero amb arròs i carxofes

Ingredients per 4 persones.
1 nero de aproximadament 1 ½ kg .
6 carxofes grans i fermes
200 gr. arròs
2 cebes tendres
1 ceba seca
4 dents d’all
1 fulla de llor
2 patates mitjanes
1 m alls tendres
1 m de herbes fresques ( porradell, julivert, fonoll )
25 gr. mantega
Oli d’oliva, sal i pebre.

Elaboració:
Feu que el peixater us prepari el nero. Ha de netejar-lo, treu-li els dos lloms, la pell, i tallar-lo en supremes. Per suposat, emporteu-vos cap i espines.

Poseu les espines i el cap en una olla amb 2 l de aigua freda, la ceba seca pelada, la fulla de llor i els 4 dents d’all, i sal. Feu bullir 30 minuts a foc petit, traient-li l’escuma de tant en tant ,amb un cullerot,  fins que el brou sigui net i transparent. Coleu i reserveu.

Netegeu acuradament les carxofes i fregueu-les amb mitja llimona per que no quedin fosques. Peleu les cebes tendres i les patates. En una cassola, poseu una ceba tendra, les patates i 2 carxofes, tot tallat a daus amb un raig de oli d’oliva. Sofregiu uns instants, i afegiu 1 l del brou reservat del nero. Feu bullir fins que les verdures es comencin a desfer. En l’últim moment, afegiu la meitat de les herbes fresques. Tritureu finament, incorporeu a l’hora la mantega,  i passeu-lo  per un colador. Reserveu.

Picoleu finament la ceba tendra restant, i sofregiu-la en una paella amb una mica de oli d’oliva. Afegiu 2 carxofes tallades a dauets, sofregiu una mica mes, afegiu llavors la resta de les herbes fresques ben trinxades, l’arròs, i mulleu amb 400 ml del brou calent, feu bullir 5m a foc viu, i acabeu de coure 15 m dins el forn.

Mentres, talleu finament les 2 ultimes carxofes, i fregiu-les fins que quedin crocants, com chips. Salpebreu els talls de nero, i els podeu fer a la planxa o en una paella gruixuda antiadherent. Que no quedin massa fets o seran eixuts.

Per servir, disposeu l’arròs en els plats amb l’ajut de 4 cercles metàl·lics. Poseu els talls de nero a sobre, i finalment, els chips de carxofes. Poseu a cada plat un cullerot de crema al voltant de l’arròs, i decoreu amb unes fulles verdes. 

El nero, es un peix tan extraordinari com difícil de trobar al mercat. Aquesta recepta, queda igual de be amb una escorpora o una lluerna, peixos igual de rocosos que el nero, però menys esquerps.