Hi torno.
Som com ombres sota el sol.
Es belluguen soles, de vegades; d’altres, semblen seguir un ritme que no és seu.
N’hi ha que caminen juntes, com si fossin un grup.
N’hi ha que s’allarguen i es perden.
Aquest paisatge que pensem nostre
—camins, marges, pols, pedres—
també és dels altres.
Una terra sota el cel.
Un vent que ens arrossega.
Un impuls senzill, gairebé invisible,
que ens ajunta sense demanar-nos permís.
Som ombres disperses
que la nit acaba confonent.
Unes amb les altres.
Trepitgem una terra
que creiem nostra
com si fos definitiva.
Però potser no som res més que això:
ombres amb vida,
pensaments que caminen.
I potser és en aquest caminar, sense saber ben bé cap on,
on es cou tot.
