Us heu fixat? ja fa dies que els ametllers estan florits. És emocionant com el hivern es trenca amb l'aparició sobtada de la flor de l'ametller, la promesa d'una primavera ja propera. Cada any, en arribar aquest moment del calendari, hom se sent temptat a posar-se a escriure una descripció poètica sobre aquesta bucòlica floració, i cada any també, quan això passa, hom rellegeix la magistral descripió que d'aquest moment estacional va fer Josep Pla, i s'adona, que és inutil intentar, ja no millorar, per descomptat, ni imitar, si no tan sols d'aportar res, la mes minima expresio, a aquest text que any rere any, torna a llegir amb la mateixa emoció. Per tant, comparteixo amb vosaltres el plaer de llegir Pla, un cop més, i perquè no tingueu que anar a la biblioteca a buscar el llibre Les Hores, aquí teniu les pàgines de què parlem. Si això us impulsa a anar finalment pel llibre, gaudireu amb una lectura a cada cada descripció, una obra mestra.
Les Hores (pgs 55-59)
Ed. Selecta, 1953
No hi ha dos hiverns
iguals. No hi ha sobretot dos hiverns iguals en aquest país de l’Empordà, terra
de meteorologia abrupta marca de la desaforada lluita dels elements. N’hi ha en
què el fred sembla tenir peresa. En altres, la seva procacitat és ofensiva. En
tot cas, si el fred bada i es descuida —si es descuida un sol moment— els
ametllers floreixen. És per això que el moment de la florida dels ametllers és
incert. No té dia fix. La florida és la conseqüència d’un descuit, d’un oblit
momentani, d’un moment d’abandó. Si els miracles altra cosa no són que una
badada de la naturalesa, el florir dels ametllers, en ple hivern, és el miracle
més graciós i lleuger de la terra. És un miracle més graciós com més arriscat
es presenta, com més visible és l’extemporaneïtat i audàcia de la florida. És
quan fa fred que els ametllers són una pura delícia. Quina elegant sorpresa!
Ens trobem, doncs, en aquell moment de l’any
tan delicat que, en obrir una finestra i mirar a fora, apareix la subtilesa
d’un ametller rosat, extasiat, com un vaporós enlluernament.
És en aquests instants que hom pot diferenciar els
matisos. Hi ha flors d’ametller de color de rosa; flors de color blanca, flors
amb una vaga resplendor esgrogueïda de mantega fosa. Hi ha moltes classes
d’ametllers. Les flors d’ametller més donades al carmí no es poden confondre ni
amb les flors de les pomeres —les flors de les pomeres, que converteixen
Normandia en un prodigiós jardí— ni amb la flor del presseguer. La flor del
presseguer és realment fascinadora: al moment en què aquest arbre floreix, que
és a la primavera, es cobreix d’unes minúscules flors d’un raig evaporat,
pàl·lid, exsangüe, flors que segueixen les branques nues de l’arbre com petits
cucs de cristall transparent, d’una puresa de transparència realment
fascinadora. Així i tot, cap flor no pot igualar la vaporositat aèria de la
flor de l’ametller. En aquest moment totes les riberes del Mediterrani estan
irisades pels ametllers en flor. Tots els ametllers són ja florits davant del
mar brillant, fins a Mallorca... En l’arbre, aquesta flor, tant si tendeix al
blanc com al color de rosa, té uns pistils minúsculs, com petites banyes de
cargol, que, vistos de quatre metres estant, semblen microscòpiques taques
negres, brillants com caps d’agulla. La qualitat dels pètals, suau i carnosa al
tacte, forma un teixit tan delicat, d’un tacte tan lleuger, que la seva
fugacitat, de tan visible, té una cosa de tristesa. L’ombra que projecta la
flor en el sol hivernal és tenuíssima, és l’ombra d’una ombra. La branca de
l’ametller sobre la soca arrugada i vella, per no dir decrèpita, agafa un aire
alat i sembla com suspesa en la llum extàtica del sol. El baf acarminat que
nimba el ram toca l’aire d’una matisació rosada inconsútil, que es desfà en
l’espai. És com un esponjament d’una porositat medul·lar que s’evapora en la
llum tendra. És el miracle dels ametllers, el teixit vegetal convertit en plaer
per una audàcia de la vida primigènia. Sobre les velles pedres del país,
moreres, torrades, degotejant la mel del sol dels segles; sobre els gorets
trencats per l’arada paterna, que enquadren la gravetat de les velles masies;
sobre els sembrats que ara neixen tocats per les gelades matutines; sobre els
camps de faves d’orella dreta; sobre verd acerat de les atzavares fibroses, els
ametllers són, en aquest temps, com una transfiguració de la llum de la vida,
com un desig amable de la sorda naturalesa.
La gran novetat és aquesta: posar-se d’esquena al gran
foc de llenya; avançar cap a la porta, sentint en els pòmuls la duresa
metàl·lica del fred, i tenir la visió sobtada, instantània, dels ametllers
florits. Com vingueren aquestes flors? Ahir no hi eren. No hi havia més que un
borrissol rosat d’una vaguetat sense pes. Nasqueren al conjur de la nit, potser
al conjur de la calma de l’aire de la lluna plena. Tota forma és l’alliberació
de la tensió que l’ha construïda. Aquestes llunes tan clares de gener i de
febrer, la llum de les quals posa una punta de misteri sobre les parets
emblanquinades, sobre les velles, desgavellades masies, que esquitxa
d’irrealitat la cal·ligrafia nua dels arbres esvelts que fa una claror viva
sobre els sembrats menuts —aquestes llunes tan clares, sobre les quals el temps
navega d’una manera plàcida i tranquil·la, són propícies a la producció
d’aquests misteris, a la distensió de les forces cegues.
Aquests ametllers florits ens faran companyia uns
quants dies. Pocs dies. Aquestes curtes tardes suaus de febrer, d’aire sec i
viu, ondulades pel pas d’una mica de vent, embadalides en la llum pueril i
trencadissa de l’any adolescent, amb el misteri verd de la germinació tímida,
amb la tendresa dilatada del blau del cel, amb aquests petits núvols errabunds,
d’una blancor de nata, que es perdran en la llunyania de la nostra
indiferència, amb el lleonet jovenívol del sol bolcat sobre els sembrats i
sobre les herbes, amb la pètria solitud lineal de les muntanyes de color de
farigola, o cobertes de pins tètrics —en aquestes tardes de la joventut de
l’any, aquests ametllers florits són com una ànsia imaginada d’alguna forma
paradisíaca debolida.
Per a comprendre la delicadesa entranyable de la
sensibilitat d’aquests teixits, s’han de veure els ametllers sobre alguna
extensió monstruosa i còsmica. Un ametller en flor, sobre l’estúpida
grandiositat del mar, arriba a qualitats i delicadeses que no es poden
descriure. És com una pàgina de Mozart, del trist, jovenívol, fugisser Mozart
davant del descomunal bramul de la naturalesa. Sobre les muntanyes gelades i
mortes, pura mineralogia, aquesta flor arriba a una gràcia gairebé impertinent.
Com el «David» del Verrocchio davant del gegant de dimensions incomprensibles.
Graciosos ametllers que poseu sobre el món inhòspit i fred una il·lusió de
temperatura blana, gairebé malaltissa! Què sou?, digueu-me! Sou un somni, un
desig, un batec, un anhel o una pura il·lusió de l’esperit?
Jo crec que, en efecte, els ametllers són cosa de
poesia, figuracions bellíssimes. Són cosa de tanta bellesa que quan, en virtut
de la fugacitat de les coses, es produeix el desflorament, jo sento la mateixa
buidor fonamental que vaig sentir el dia que a Càller, a Sardenya, em robaven
la cartera.
JOSEP PLA
.jpg)
