dissabte, 15 d’agost del 2015

Dibuixant cuiners


40 anys a la cuina 
Retrospectiva 

Cap altre ofici ha estat tan representat en dibuixos e il·lustracions com el de cuiner. A mes , aquesta representació quasi sempre ha sigut de caire caricaturesc, ridiculitzant o com poc, paròdic.  El súmmum,  es la extrapolació a figura o ninot del dibuix, en forma de reclam estrafolari davant el restaurant sobre la vorera. No haureu vist mai un ninot metge, arquitecte, lampista o pintor  reclamant la vostre atenció front el seu negoci. El cert, es que la figura del cuiner, sobretot aquella que respon als tòpics, ja sabeu, cuiner gras, amb grans bigotis i rostre enfurismat, ha inspirat a artistes de tots els temps i estils, i els seus dibuixos, han servit per fixar una iconografia que encarar perviu en tota mena de suports.

Tal vegada per mofar-me d'aquest fet, fent parodia de la mateixa parodia, i cercant una idea novadora per il·lustrar les cartes del nostre restaurant, vaig decidir-me a dibuixar jo mateix un cuiner bufo, arquetípic, que crides l’atenció dels nostres clients. I per riure’m encara mes del disbarat, o tal vegada pecant de egocentrisme, no sabria dir-vos - el ego de un xef acostuma ser superlatiu - vaig decidir auto retratar-me. Ja posat, vaig fer altres cartes, en aquest cas mes tradicionals: la de les postres, la de les terrasses, de caire mariner, i la de vins. El resultat, penso que va ser prou bo, divertit, vistos i diferent, que era el que jo volia.

Aquest va ser el meu retrobament amb el dibuix, al menys de forma diguéssim formal; de fet, el dibuix, mes senzill, mes elaborat, sempre ha format part de la meva forma expressar-me, des de petit, a escola, i sobre tot, recordo com fonamental, les classes que vaig prendre a l’antiga Escola d’Arts i Oficis de Sant Feliu de Guíxols, on copiava unes lamines precioses d’animalots i figures humanes i o mitològiques. Relacionar-lo amb el mon culinari, en el meu cas, nomes era qüestió de temps. A partir d’aquí, vaig fer una pila de dibuixos gastronòmics, i com que el nostre restaurant, el Pòsit de Pescadors, era un clàssic de la cuina catalana del peix, hem passava el dia dibuixant gambes, escamarlans, llobregants...etc. Un dia vaig fer uns escamarlans tan grans, que vam necessitar una grua per penjar-los del rètol al teulat. Van ser els últims.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada