dimarts, 19 de febrer de 2013

El cuiner i la primera rosella




Ahir vaig veure la primera rosella d'aquest any. Va ser un instant breu, tan sols  un moment en el temps atrapat de reüll en la mateixa velocitat del cotxe. Només un punt vermell al prat verd proper,  esquitxat de blancs tènues i alguns grocs cridaners; pro suficient per adonar-me que havia de tornar sobre els meus passos, donar la volta. La rosella hi era allà, balancejant la seva fragilitat translúcida entre altres plantes més rústiques, oscil·lant suaument al compàs d'un xiuxiuejant vent de  capvespre. La primera rosella de la primavera apareix sempre quan l'hivern decreix, encara que només sigui momentàniament, en el moment menys pensat, unes tardes de sol tebi, un fred distret, i ja està, la primera rosella sorgeix de sobte, com una sorpresa de la natura, la promesa d'una primavera propera.

El plaer de contemplar la primera rosella, assegut a l'encara freda i humida herba hivernal, no és tan sols, com podria semblar, un exercici de plàcida contemplació romàntica, aquelles que ens indueixen a estats de consciència malenconiosos, espirituals,  gairebé ascètics. Ni tan sols  es tracta, habitualment,  d'una contemplació embaladida   i torbadora, aquella inherent a la pròpia primavera, suggestiva i excitant com un somni adolescent; seductora com el pressentiment de plaers més físics i voluptuosos. No, l'aparició sobtada de la primera rosella al costat de la carretera, és la certesa que tot va bé, que l'hivern s'acaba, que el pas de les estacions és inalterable i infal·lible, i que tal com ja havien pronosticat els ametllers algun temps enrere, cobrint les seves branques seques de blanc i rosa, la primavera és imminent i aviat les roselles brollaran  alegres, per milers, engalanant carreteres i camins, cobrint prats com llenços de Sorolla.

Però per al cuiner, la presència de la primera rosella, s'allunya, en certa mesura, d'aquesta visió etèria i poètica, per concretar-se en la promesa d'un camp renovat, una naturalesa renascuda sobre el verd de l'hivern, en què brollaren feliçment  totes aquelles verdures noves que ompliran les cuines de sensacions inesperades, de l'alegria de sabors frescos i cruixents, que relegaran els colors ocres i els sabors consistents, propis de l'hivern, fins que el pas del temps, els faci de nou desitjables i necessaris.

La contemplació de la primera rosella, és per tant, per al cuiner, el vaticini  d'un nou paradigma, l'oportunitat i el plaer de gaudir d'aquesta cuina multicolor en un escenari nou, diafan,  que en primavera, es converteix, indubtablement en la més alegre de totes les cuines possibles.

1 comentari:

  1. He trobat el teu escrit de retruc, Enric! En l'escriptura de la meva propera novel·la també hi ha la contemplació de la primera rosella. T'he llegit i... m'ha agradat tant!
    Gràcies, amic!

    Coia Valls.

    ResponSuprimeix