SETEMBRE
Setembre és un mes complicat. El final sobtat de les vacances, sacseja els fonaments de la societat en trànsit, i retorna les famílies al lloc que els pertoca. Finalitzada la gresca estival, la rutina més o menys voluntària, més o menys endreçada, torna en forma d'obligacions quotidianes que canvien totes les pautes vitals. Tot això unit ens aboca a la mandra.
Els aliments, el menjar en general, ens evoca records contínuament; com si tota la nostra vida passada, quedes gravada al nostre cervell a base de sabors, d'olors, com un autèntic fitxer organolèptic que ordenés metòdicament la nostra memòria. Les figues, que al setembre ofereixen el millor de si mateixes, em situen mentalment cap el final d'estiu; i no a un de qualsevol, sinó a un de llunyà, en el temps, i en el paisatge; a una calor asfixiant, una piscina prohibida, plena d’insectes morts i una figuera quasi monumental, que ens cobria amb les seves grans i sensuals branques, oferint-nos ombra i recer.
Una amanida de fi d'estiu, de fi de festa, com a plat únic, sense encendre el foc. I és que tornar a la cuina .... Quina mandra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada