dijous, 30 d’agost de 2012

LA MANDRA A LA CUINA, I EL COMPLICAT MES DE SETEMBRE.




 SETEMBRE
Setembre és un mes complicat. El final sobtat de les vacances,  sacseja els fonaments de la societat en trànsit, i retorna  les famílies al lloc que els pertoca. Finalitzada la gresca estival, la rutina més o menys voluntària, més o menys endreçada, torna en forma d'obligacions quotidianes que canvien totes les pautes vitals. Tot això unit ens aboca a la mandra.

Els aliments, el menjar en general, ens evoca records contínuament; com si tota la nostra vida passada,  quedes gravada al nostre cervell a base de sabors, d'olors, com un autèntic fitxer organolèptic que ordenés metòdicament  la nostra memòria. Les figues, que al setembre ofereixen el millor de si mateixes, em situen mentalment cap el final d'estiu;  i no a un de qualsevol, sinó a un de  llunyà,  en el temps, i en el paisatge; a una calor asfixiant, una piscina prohibida, plena d’insectes morts i una  figuera quasi monumental,  que ens cobria amb les seves grans i sensuals branques, oferint-nos ombra i recer. 

 Estirats en velles hamaques de filferro i lona descolorida, deixàvem passar les hores mortes de la tarda, mentre observàvem la caiguda de les figues madures, que impactaven contra el terra càlid,  en vermella i silenciosa  explosió. Només se sentia el brunzit continu i monòton de les vespes volant nervioses al nostre voltant, i de tant en tant,  un sobtat tret de fusell que trencava el silenci com un tro. Llavors, un de nosaltres, s'aixecava indolentment i sortia capcot de la finca cap el prat proper, a la recerca del conill mort, per lliurar-lo al general boig, que prenia el Sol al porxo de la casa, amb la seva dona, i el seu fusell . Històries de la puta mili, quina mandra ¡¡

Setembre és complicat. Cal retornar a la cuina del dia a dia, del menjar bé per rendir millor. Aprofitem-se llavors de l'última deliciosa fruita de l'estiu: les figues. Petits sols incandescents d'intens i perfumat sabor. Soles, sense refredar massa, que la seva carn trèmula se'ns enganxi als llavis, com un nèctar d'ambrosia. O en amanida, acompanyades d'un bon pernil ibèric que les vesteixi i de luxe, que els doni  entitat  i contingut.

Una amanida de fi d'estiu, de fi de festa, com a plat únic, sense encendre el foc. I és que tornar a la cuina .... Quina  mandra.

Cap comentari:

Publica un comentari