Moniatos, llaminadures d’hivern

Si hi ha un aliment que evoqui amb més claredat i definició una època determinada de l’any, una estació gastronòmica en el calendari, es tractaria sens dubte del moniato. La seva irrupció en el mercat, en la cistella de la compra i per fi en la dieta quotidiana, representa que l'hivern ja ha arribat definitivament. La seva aparició al mercat, de tota manera, és secundària, gairebé accessòria a la de l’altre estrella del moment: la castanya. Tots dos aliments comparteixen un decorat hivernal que antecedeix, d’alguna manera, l’arribada del Nadal. Quina  imatge o estampa pot haver, que representi millor l’ambient hivernal que la de la tradicional paradeta  flamejant de la castanyera? No és aquesta una imatge evocadora que ens porta immediatament al sentiment més malenconiós? Els moniatos rostits a les brases, embolicats en aquell paper d’estrassa que ens escalfava les mans, llaminadures inesperades i puntuals en temps en què el dolç, no era tan accessible, i els plaers gastronòmics , més escassos i sobris.

Sent el moniato de fet una patata més de les nombroses que hi ha al mercat, el seu ús a la cuina, a casa nostra, esta limitat gairebé sempre a unes quantes preparacions dolces. No passa el mateix en els països americans, on és part de nombrosos guisats. Rostits, cuits, o fregits, els moniatos aporten el seu  toc dolç a nombrosos plats, cosa que no passa en la nostra cuina, tot i que a la cuina catalana és freqüent la barreja d’elements dolços i salats, com ara, les fruites amb carn , com l’ànec amb peres, el porc amb prunes o les pomes farcides.

En aquest mercat global atemporal, on el pas de les estacions és a penes perceptible, aprofitem per tant aquests pocs elements que de tant en tant, com senyals lluminosos, apareixen per recordar el pas natural del temps i el seu efecte a la nostra cuina. Al novembre, cal comprar moniatos i rostir-los per degustar-los tal qual, com ens ve de gust, però també, podem fregir-los, en cruixents xips o com les patates fregides habituals, també convertir-los en una deliciosa crema, o en un  puré cridaner  que acompanyarà  perfectament qualsevol carn o perquè no, un bon peix.

La recepta.

RAP ROSTIT AL PERNIL I AL ROMANÍ AMB MONIATO ANISAT

Ingredients per a 4 persones:

4 raps petits (800gr)

8 talls fines d’un bon pernil serrà, o ibèric si ens ve de gust.

1 Kg moniatos

1 llesca de pa de pagès

50 gr. mantega

Unes branquetes de romaní fresc

1 copa de aniset

Oli d’oliva

Sal i pebre

Elaboració:

Demanar al peixater que ens netegi els raps tallant els caps - que guardarem per fer una excel·lent sopa de peix - i separant els lloms de l’espina central. Així disposarem de 8 lloms que salpebrem lleugerament i embolicarem cadascun amb un tall de pernil posant una branqueta de romaní a cada paquetet. Reservem.

Rostirem els moniatos al forn. Deixem refredar prou per no cremar-nos  els dits i es pelarem acuradament. Abans que es refredin, els barregem amb la mantega i afegim el aniset poc a poc, fins que el sabor anisat ens resulti suficient.

Tallem el pa de pagès a daus gruixuts i els fregirem en oli fins que quedin ben daurats i cruixents. Finalment, en una paella antiadherent, saltegem els lloms de rap. Ha de quedar el pernil cruixent i daurat, i el rap sucós per dins.

Servim en plats calents disposant el puré de moniato amb gust, a  sobre els lloms de rap i decorem amb els daus de pa fregit, uns brots de romaní fresc i una pinzellada d’oli d’oliva.