Si hi ha un aliment que evoqui amb
més claredat i definició una època determinada de l’any, una estació
gastronòmica en el calendari, es tractaria sens dubte del moniato. La seva
irrupció en el mercat, en la cistella de la compra i per fi en la dieta
quotidiana, representa que l'hivern ja ha arribat definitivament. La seva
aparició al mercat, de tota manera, és secundària, gairebé accessòria a la de
l’altre estrella del moment: la castanya. Tots dos aliments comparteixen un
decorat hivernal que antecedeix, d’alguna manera, l’arribada del Nadal. Quina imatge o estampa pot haver, que representi
millor l’ambient hivernal que la de la tradicional paradeta flamejant de la castanyera? No és aquesta una
imatge evocadora que ens porta immediatament al sentiment més malenconiós? Els
moniatos rostits a les brases, embolicats en aquell paper d’estrassa que ens
escalfava les mans, llaminadures inesperades i puntuals en temps en què el
dolç, no era tan accessible, i els plaers gastronòmics , més escassos i sobris.
Sent el moniato de fet una patata
més de les nombroses que hi ha al mercat, el seu ús a la cuina, a casa nostra, esta
limitat gairebé sempre a unes quantes preparacions dolces. No passa el mateix
en els països americans, on és part de nombrosos guisats. Rostits, cuits, o
fregits, els moniatos aporten el seu toc
dolç a nombrosos plats, cosa que no passa en la nostra cuina, tot i que a la
cuina catalana és freqüent la barreja d’elements dolços i salats, com ara, les
fruites amb carn , com l’ànec amb peres, el porc amb prunes o les pomes
farcides.
En aquest mercat global atemporal,
on el pas de les estacions és a penes perceptible, aprofitem per tant aquests
pocs elements que de tant en tant, com senyals lluminosos, apareixen per
recordar el pas natural del temps i el seu efecte a la nostra cuina. Al
novembre, cal comprar moniatos i rostir-los per degustar-los tal qual, com ens
ve de gust, però també, podem fregir-los, en cruixents xips o com les patates
fregides habituals, també convertir-los en una deliciosa crema, o en un puré cridaner que acompanyarà perfectament qualsevol carn o perquè no, un
bon peix.
La recepta.
RAP ROSTIT AL PERNIL I AL ROMANÍ AMB MONIATO ANISAT
Ingredients per a 4 persones:
4 raps petits (800gr)
8 talls fines d’un bon pernil serrà,
o ibèric si ens ve de gust.
1 llesca de pa de pagès
50 gr. mantega
Unes branquetes de romaní fresc
1 copa de aniset
Oli d’oliva
Sal i pebre
Elaboració:
Demanar al peixater que ens netegi
els raps tallant els caps - que guardarem per fer una excel·lent sopa de peix -
i separant els lloms de l’espina central. Així disposarem de 8 lloms que
salpebrem lleugerament i embolicarem cadascun amb un tall de pernil posant una
branqueta de romaní a cada paquetet. Reservem.
Rostirem els moniatos al forn.
Deixem refredar prou per no cremar-nos els dits i es pelarem acuradament. Abans que
es refredin, els barregem amb la mantega i afegim el aniset poc a poc, fins que
el sabor anisat ens resulti suficient.
Tallem el pa de pagès a daus
gruixuts i els fregirem en oli fins que quedin ben daurats i cruixents.
Finalment, en una paella antiadherent, saltegem els lloms de rap. Ha de quedar
el pernil cruixent i daurat, i el rap sucós per dins.
Servim en plats calents disposant el
puré de moniato amb gust, a sobre els
lloms de rap i decorem amb els daus de pa fregit, uns brots de romaní fresc i
una pinzellada d’oli d’oliva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada