Jo, cuiner català

Jo, Enric Herce, cuiner català, nascut a Sant Feliu de Guíxols, i per tant a l’hora cuiner ganxò i empordanes, manifesto que hem declaro hereu d’una tradició culinària mil·lenària que forma part de la cultura pròpia del meu país, Catalunya. Una cuina que neix a l’Edat Mitjana, al mateix temps que altres components de la nostra identitat com a nació, com la llengua catalana, que es la que va fer-se servir per escriure a l’any 1324 el llibre de Sent Sovi, un dels manuscrits mes antics d’Europa i un dels receptaris mes antics escrits en una llengua que no fos el llatí. Una cuina que parteix de un territori, els Països Catalans, que es posseïdora de una consciencia pròpia i clarament definida, que s’ha format en el temps amb les aportacions de ibers, fenicis, grecs, romans, àrabs i jueus i que compta, de una continuada bibliografia des de el segle XIV fins l’actualitat. 

Hem declaro hereu del Mestre Robert, cuiner del rei de Nàpols, considerat el cuiner mes important de la seva època, i autor del conegut Llibre de Coch, primer receptari imprès en català al 1520 amb un èxit tan gran, que fins i tot, a pesar de no contenir cap recepta en castellà, el rei de Castella va fer-lo traduir a aquest idioma. Tot això en un moment en que els cuiners catalans eren els mes ben considerats d’Europa. 

Hem declaro hereu de tots aquells cuiners catalans que varen tenir que patir el menyspreu a la nostre cuina durant els segles XIX i bona part del XX al estranger i al nostre país, a causa de la llarga dictadura i del intent de Franco de inventar-se una gran “cuina espanyola” amb alguns plats regionals, com la paella o el gaspatxo amb el fi d’unificar la cuina de Espanya com d’una de sola. Una estratègia que avui definiríem com “espanyolització” dels cuiners catalans, i que dissortadament, encara es ben present en les cupules politiques i factiques de Castella, i que els cuiners catalans no hauriem de consentir. 

I hem declaro feliç hereu de la professionalitat i gosadia de Ignasi Domènech, cuiner manresà, que en aquest hostil paisatge polític i cultural, va obstinar-se i se capaç en convertir-se en un dels grans cuiners de Europa. Resultant ser figura fonamental, cabdal, de la cuina moderna de Catalunya. De igual forma, hem declaro hereu també d’aquells grans cuiners que el varen acompanyar o precedir en un moment que la cuina professional del nostre país estava en mans estrangeres. 

Y per suposat, com cuiner empordanes, hem declaro orgullós hereu de alguns dels grans cuiners que ha donat aquesta terra, l’Empordà, autèntica reserva de la cuina catalana, tal com diu l’il·lustre escriptor i historiador català Jaume Fabrega. Cuiners mencionats i elogiats per altre de les grans plomes del nostre país, Josep Pla, fidel notari de l’art de viure a l’Empordà, que va recollir vida i obres d’aquets grans cuiners, com Joan Sunyer, de Còlera, Pere Granollers del Port de La Selva, Alfons Roger, de Maçanet de Cabrenys i el mes notori de tots ells, Josep Mercader de Cadaqués, considerat el creador de la cuina català moderna, i iniciador d’un camí que ens ha portat a l’actual hegemonia de la cuina catalana al mon. 

I així en manifesto, per que estic plenament convençut que ha arribat el dia en que tots expressem amb diàfana claredat, qui som, de on venim, i a on volem anar. La cuina d’un país a estat sempre el reflex del seu progres, el paradigma del seu benestar . Avui, com segles abans, la cuina catalana lidera el mon. Es el moment de Catalunya.